De vegades la pau és només silenci, de vegades la pau no és més que por...
(Raimon)
Retrobar la vida i obra de Carmen Valero Gimeno, no només suposa donar compte d’una excel•lent persona, una dona activa avantatjada per a la seua època, i una mestra que va ser recordada amb gratitud a tots els llocs on va exercir la docència, sinó que a més a més representa un exemple de modernitat, progressisme, compromís polític i unes inquietuds socials molt diferents de les idees que predominaven entre les dones de Silla a començament del segle XX, un temps de submissió i masclisme que els coartava la capacitat de decisió, convertint-se així i sense voler, en una precursora del feminisme. Però sobretot, cal dir que Carmen era una intel•lectual, eixe seria el qualificatiu més adequat de tots els que li pugem atribuir, doncs sempre es va caracteritzar per l’assimilació del saber i la difusió dels coneixements adquirits, d’una manera innovadora, però sense abandonar mai els principis que de ben jove la mogueren a donar la cara pel seu gènere i la seua professió.
Va nàixer a Silla el 23 de març de 1893, al carrer Pi i Margall número 16 (actual c/ Forns, 40), i era la filla major de José Valero Simeón (de sobrenom Pilotes) i Balbina Gimeno Bernat, descendents de dues famílies molt arrelades al nostre poble, els quals tingueren altres dos fills: el segon va ser Pepe (pare de Mercedes, Carmen, Maria i Balbina), i el menut, Adolfo, molt conegut també pel seu ofici d’agrimensor (pare de Pepe i Carmina).
Convençuts de les aptituds de la xiqueta i acabada l’escola primària a Silla baix la tutela de les mestres Dolores Martínez i Milagros Dasí, els pares la van matricular a València al col•legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, on va estudiar la carrera de Mestra Nacional, obtenint el títol de l’Escola Normal de Magisteri, amb nota de sobresalient, el 14 d’abril de 1913, recent complits els vint anys. Una nota que ella considerava insuficient, ja que aspirava a la matrícula d’honor per poder continuar estudiant de forma gratuïta i no gravar econòmicament a la família.
Segons el pla d’estudis secundaris d’aquella època, a continuació va passar a l’Institut Lluis Vives de València, però va haver d’interrompre l’assistència a les classes en aprovar l’oposició i ser destinada de mestra a Novelda (Alacant), amb un sou de 1.000 pessetes anuals. La capacitat intel•lectual de Carmen era tanta, que exercint a Novelda es va matricular a l’Escola de Comerç de València... i els resultats varen ser del tot positius, sense pressa però sense pausa i viatjant diàriament a la capital, l’any 1918, quan comptava 25 anys d’edat obté dos títols: en maig el de Batxiller amb la qualificació de sobresalient (cal dir que la promoció era de 216 alumnes, dels quals només 9 n’eren xiques), i en octubre el de Perit Mercantil. Aquest període d’estudi tècnic l’aprofita per a publicar un llibre de càlcul titulat: Problemas de Aritmética Mercantil, que posteriorment va servir de text a l’Escola de Comerç, el qual es conserva com una peça de museu a la Biblioteca Nacional.
No contenta amb aquest singular currículum decideix continuar estudiant a un nivell superior, demana l’excedència del magisteri i en 1920 obté el títol de Professor Mercantil, i dic professor perquè la denominació habitual era la masculina, ja què mai l’havia aconseguit ninguna dona. Però encara li quedava per complir un repte aleshores impensable per a una xica de poble: desplaçar-se a soles a la Ciutat Universitària de Madrid a cursar durant tres anys la Llicenciatura en Ciències Químiques, la qual va obtindre l’any 1923 sense cap dificultat acadèmica.
Un total de cinc titulacions universitàries avalaven el seu palmarès i haguera pogut optar per qualsevol treball, bé en el camp de l’empresariat, les matemàtiques, la comptabilitat o els laboratoris, però tenia dos inconvenients en contra. El primer obstacle era ser dona, això ja li condicionava el camí dins d’un mercat laboral tan específic, i més, si es tractava d’una dona com ella, jove, intel•ligent i amb una bellesa natural que cridava l’atenció. I el segon, és que li agradava la pedagogia de l’escola primària i es trobava més agust ensenyant als joves, especialment a les dones que malgrat tindre la suficient capacitat intel•lectual, no intentaven superar les barreres socials que les allunyava de certes professions reservades exclusivament als homes.
En 1923 pren la gran decisió i sol•licita el reingrés en el magisteri, estant destinada a Oliva, on es va incorporar en setembre guanyant un sou de 2.500 pessetes anuals. Ací comença una etapa de relativa tranquil•litat professional, on es va dedicar a formar una família casant-se amb Luís Fiol Alós, natural de València ciutat, el dia 21 de juny de 1926, als 33 anys... una edat considerada massa tardana en les dones d’aquella època, confirmant així el lema de la seua vida: primer l’estudi, i la resta ja vindrà.... El seu marit era un industrial del sabó, la família tenia una fàbrica al carrer Guillem de Castro de València i pensaven ubicar-ne una altra a Oliva, d’aquesta manera es va conèixer la parella. Del matrimoni va nàixer un fill: Lluís Fiol Valero, l’any 1928.
Tot això suposava la culminació d’una meta personal i una seguretat econòmica, però en compte d’acomodar-se i no “crear problemes”, que era la consigna de la majoria dels companys de professió, Carmen Valero opta per la via del compromís intentant dignificar una docència aleshores desprestigiada. Recordem que a la dècada dels anys vint les nòmines eren de misèria, per això aquella frase: “pateix més fam que un mestre d’escola”.... Els centres depenien dels pressupostos municipals i no tenien recursos materials, doncs la majoria d’escoles eren espais habilitats a corre-cuita en cambres o magatzems llogats a particulars, on s’impartia un ensenyament irracional i ultraconservador. L’assistència a classe a penes es controlava, semblant normal que als 10 u 11 anys els xiquets abandonaren els estudis per necessitats familiars, i el més greu encara: per la manca d’estímuls. Però allò que més qüestionava Carmen era la discriminació de sexes que imposava el sistema educatiu, ja que els temaris oficials de l’ensenyament femení es basaven exclusivament en la lectura i la cal•ligrafia, en fomentar les habilitats domèstiques amb la “costura” i altres activitats d’entreteniment com era aprendre de memòria la lletania del rosari deixant de costat les assignatures de ciències i càlcul, precisament les que ella considerava fonamentals i havia estudiat en competició amb els homes.
Davant aquesta deplorable realitat, la seua lluita es centrarà en la reivindicació d’una escola igualitària i en defensar els drets de la dona, començant ja des de la infància. En relació als alumnes va intentar potenciar-los la personalitat i formar xiquets d’esperit crític a través d’un ensenyament racional més atractiu. Tot això requeria, a més de millorar els programes vigents, complementar-los amb activitats extraescolars com les missions pedagògiques, les colònies escolars, biblioteques públiques, coeducació de sexes, classes d’adults, etc., però topava amb tres problemes molt greus: la poca motivació dels mestres, la manca de recursos materials i l’actitud recelosa dels cercles conservadors locals.
El primer escull va entrar en vies de solució a partir de la proclamació de la República, quan s’impulsa el reciclatge professional dels mestres, l’augment de places, de salaris i de les instal•lacions escolars mitjançant el Plan Profesional del Magisterio de 1931, que intentava regenerar el professorat amb una formació universitària compromesa socialment, però en canvi, les resistències polítiques a la reforma no van permetre consolidar un programa d’ensenyament consensuat, propiciant així el desgast, quan no el fracàs, d’aquella empenta educativa tan innovadora, que entre altres millores va edificar a tot Espanya 2.500 grups escolars nous i va incrementar amb 1.000 pessetes anuals el jornal dels mestres (un 25 %).
Carmen, que havia optat obertament per les tècniques freinetistes basades en els postulats laics del pedagog francès Celestine Freinet, prompte s’identifica amb les reformes mampreses pel Ministeri d’Instrucció Pública, i decididament passa a l’acció. Primer col•labora amb la FUE (Fundación Universitaria Española) en l’organització i millora de les colònies escolars d’estiu, estant nomenada membre d’honor en reconeixement a la seua tasca, en companyia de personalitats tan il•lustres com: Rodolfo Llopis, Teodor LLorente, Pesset Aleixandre, Sigfrido Blasco i Aparicio Albiñana. (Notícia apareguda al diari El mercantil Valenciano de 19 de febrer de 1933). Una altra mostra del seu compromís social la veiem quan en companyia de Francisca Sanchís, Guillermina Medrano i Enriqueta Agur, funda la FETE - UGT (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza), que posteriorment es va convertir en el sindicat de mestres i professors universitaris, al qual li va dedicar bastants mesos del seu temps lliure viatjant a València, Villena i Alacant.
A l’escola d’Oliva, a més d’ocupar el càrrec de tresorera del centre va fundar la revista Caperucita Roja, “Periodico infantil, redactado e ilustrado por las niñas de la Escuela núm. 1”. Tinc a les mans una copia del primer exemplar (abril de 1936), i he de dir que és una autèntica delícia fullejar aquesta mostra de pedagogia innovadora. En la portada veiem una nota manuscrita de Carmen, convertida aleshores en cap de redacció, la qual saluda al poble i dona les gràcies a les autoritats locals pel recolzament al món escolar, mentre a l’interior, una dotzena de xiquetes comenten les pròpies inquietuds i aporten suggeriments als problemes quotidians del col•legi, aconseguint així el seu objectiu: fomentar l’esperit crític i participatiu dels alumnes.
I esclata la maleïda guerra civil... Al moment de la sublevació militar el seu marit es trobava de visita com a representant comercial a Ceuta, Melilla i les ciutats del nord d’Àfrica, per la qual cosa va quedar aïllat i sense poder tornar a casa durant els tres anys següents. El seu fill Luís encara recorda aquell mes de juliol de 1936, quan estava estiuejant a les colònies de Bunyol i anaren uns camions de milicians per a traslladar tots els xiquets a casa; però a València la situació era molt perillosa, ja que enfront mateix de la casa dels sogres estava la txeca de Santa Úrsula i les Torres de Quart convertides en presó... i com allò no era un espectacle massa agradable per a un xiquet, Carmen va voler tindre’l al seu costat vivint a Oliva durant tota la guerra, una dona sola amb un xiquet de 8 anys.
Les notícies que tenim d’aquest període caldrà analitzar-les amb la màxima objectivitat, ja que estan recollides del consell de guerra sumaríssim (numero 10.034 - V - 39) que se li va formar en maig de 1939, només finalitzar la contesa. I cal dir, que com a font d’informació històrica, aquests processos militars no són massa fiables, ja que per justificar les condemnes, els fiscals (la majoria coronels) exageraven o inventaven acusacions, mentre que als advocats defensors (la majoria capitans) els resultava molt difícil aconseguir testimonis favorables perquè ningú s’atrevia a declarar en favor dels encausats. Al sumari de Carmen Valero apareixen denúncies del Servei d’Informació i Investigació de Falange i l’Ajuntament franquista d’Oliva, que a més de les acusacions genèriques de desafecta al Movimiento i exaltación a la rebelión, asseguren que:
- Va ser fundadora del partit Izquierda Republicana amb el carnet número 12, formant part de la presidència d’una de les taules en les eleccions de 1936, les que donaren la victòria al Front Popular.
- Va ingressar al Partit Comunista en 1937, organitzant a Oliva la secció de Mujeres Antifascistas, on va ocupar la Secretaria del Comitè Local impulsant diverses activitats culturals com una escola nocturna i la biblioteca popular.
- Va formar part del Socorro Rojo Internacional col•laborant en la recaptació de diners i en un taller de confecció de roba destinada als combatents del front, utilitzant les màquines de cosir que s’havien requisat.
I finalment apareix una declaració un tant contradictòria, que en realitat resumeix la seua actitud en política: “Es cierto que gozaba de gran ascendiente entre los dirigentes marxistas... No se le conoce que publicamente realizara propaganda en favor del Frente Popular, però en sus conversaciones siempre se manifestó entusiasta de los postulados izquierdistas”.
Durant els 8 mesos que va durar el procés penal, Carmen va viure una angoixa permanent, sabedora de què com a funcionària pública i persona molt significada al poble, els guanyadors de la guerra anaven a jutjar-la en represàlia a unes idees que mai havia ocultat. El règim de Franco volia escarmentar durament els “desafectes”, de tal manera que la simple acusació d’haver militat en organitzacions d’esquerres ja implicava una condemna de 12 anys de presó; haver ocupat un càrrec polític significava 30 anys; i un acte violent era pena de mort segura. No obstant això, el seu judici va ser un dels pocs que aconseguiren una sentència absolutòria, signada el 27 de desembre de 1939:
“Debemos absolver a la procesada Carmen Valero Gimeno, del delito de exaltación a la rebelión del que le acusó el Ministerio Fiscal, en razón a no resultar probados los cargos que se le formulaban, debiendo ser puesta en libertad tan pronto se apruebe esta resolución por el Ilmo. Auditor de Guerra de la 3ª Región Militar”.
L’explicació ve donada, no per la benevolència del tribunal, que en casos molt semblants va actuar amb extrema severitat, sinó per la inusual quantitat de testimonis favorables que de forma espontània va rebre la defensa. Carmen podia sentir-se orgullosa perquè molta gent es va jugar el prestigi intentant lliurar-la d’aquell immerescut malson, i tant a Silla com a Oliva es varen mobilitzar familiars i amics, convençuts de què una persona amb el talent, la qualitat humana i la trajectòria professional de “donya Carmen” era incapaç d’haver realitzat accions punibles. Veiem d’on provenien els informes positius:
De Silla:
- D. Salvador Espín Gallén, rector de la parròquia.
- D. Diego Gutiérrez, alcalde de Silla.
- José Maria Antich, Jefe Local de Falange.
D’Oliva:
- Consuelo Sanz, zeladora de la Confraria de la Verge del Carmen.
- Sor Bienvenida Esteban Ripollés, superiora de l’asil d’ancians desemparats.
- Declaració conjunta signada per 36 noms i cognoms d’alumnes seues, avalades pels respectius pares.
- Concepción López y Rodríguez de Rivera, encarregada del Socorro Blanco.
- Rafael Antich Espuig, Secretari de Falange.
- Justo Martí, alcalde d’Oliva i pare d’una alumna seua.
- Isabel Roig, viuda d’un mestre assassinat que va ser company de Carmen.
- Milagros Guardiola Vallés, esposa de Domingo Parra, el cap de Falange Local.
- Maria Soria i Vicente Sarias, matrimoni que va ser empresonat pel Comitè CNT-FAI.
Tots ells alaben la integritat moral i la bona fama de la processada, aportant emocionats testimonis del seu comportament assenyat i humanitari durant els anys de guerra civil, i acaben demanant al tribunal l’absolució. I finalment tenim el seu plec de descàrrecs, on en cap moment abomina de les idees progressistes, argumentant que va actuar en consciència posant-se al servei de la legalitat republicana, fent escola com era la seua obligació, promovent activitats culturals i ajudant als necessitats, però sense aprovar mai els procediments revolucionaris que els cenetistes havien implantat, entre altres, la incautació dels bens i la terra dels seus pares a Silla. Dels testimonis anteriors es dedueix que aquella postura crítica amb el Comitè d’Oliva li va reportar amenaces, enfrontaments i algun disgust personal, encara que això serà precisament l’eximent principal que va considerar el tribunal per poder absoldre-la.
Carmen torna a Silla amb el seu fill d’11 anys, desvalguda moralment, sense feina i en situació de llibertat vigilada, que era com quedaven la majoria dels “rojos” que havien patit un judici sumaríssim, no obstant, estava satisfeta pel resultat del procediment penal. Però encara no s’havia acabat el seu suplici...
Immediatament comença les gestions per reincorporar-se a l’escola, ja que tenia la plaça en propietat reconeguda per Ordre Ministerial de 27 de gener de 1940 amb una dotació de 5.000 pessetes, però no es va poder incorporar. El Tribunal de Responsabilitats Politiques no va ser tan benvolent i li havia obert un expedient, el número 847, obligant a què el Comitè Depurador la inhabilitara del magisteri amb la prohibició expressa d’impartir qualsevol tipus de docència, corrent així la mateixa sort de milers de mestres que varen exercir en la zona roja durant els governs del Front Popular, acusats genèricament de “difondre les idees marxistes” i separats de les aules fins que provaren la seua innocència.
Ho va intentar en repetides ocasions però no li varen fer cas, era el preu que havien de pagar els funcionaris depurats: a més prestigi personal més sanció professional. Per altra banda, la relació amb el seu marit s’havia deteriorat, no el tenia al seu costat... i per ajudar a passar casa va haver de subsistir, quasi d’amagat, donant classes particulars de comptabilitat i de reforç als alumnes de batxillerat de Silla. Aquella va ser l’època més grisa de la seua vida degut a la privació professional que es va perllongar durant onze anys, però com a contrapartida va poder gaudir per primera vegada del seu poble, dels germans, les nebodes i el bon veïnatge que mai li va tancar la porta: la tia Rogelia, la tia Conxa la de Jacobo, la tia Matilde, el tio Gordet, el tio Rosaleny... i moltes més persones que encara recorden la seua educació esmerada, la discreció en el tracte i les atencions que prodigava a tots aquells que necessitaven un consell o un poc de companyia.
Un altre objectiu gratificant va ser dedicar-se a preparar el futur del seu fill “Luisito”, de qui va fer un bon estudiant i un home “de profit”, com es deia aleshores. Aquest xicot es va fer famós en el món de l’esport arribant a ser campió de Llevant de 100 i 400 metres llisos, i en natació també va batre un rècord creuant l’Albufera des de la Devesa al Port de Silla, en hora i mitja, una gesta que va tindre per testimonis els delegats del Club Nàutic Delfín i els paisans que l’acompanyaren en la barca: Vicent Morera, Jesús Llopis, Pepe Espuig, i son tio Adolfo Valero (diaris Levante i Marca, agost, 1952).
Després de cinc apel•lacions infructuoses, per fi, en febrer de 1951 el Jutjat Superior de Revisions dicta una resolució per la qual es podia reintegrar al magisteri, però estava controlada de tal manera que li condicionaven la mobilitat personal i limitaven els drets professionals: “con la sanción de ejercer dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante dos años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza”. Carmen comptava aleshores 57 anys, però encara li quedaven forces per continuar ensenyant, i com a bona lluitadora va acceptar una vacant a la població de Bètera. Com que ja era major i el desplaçament diari resultava molt complicat (autobús, tramvia i trenet), el pas següent va ser mudar-se a València, al carrer San José de Calasanz, on va viure activament fins que va finalitzar el període laboral reglamentari, sempre en contacte amb el món cultural i universitari. I només jubilar-se, el seu fill que estava recent casat, va intentar endur-se-la a Madrid on havia estudiat la carrera d’enginyer tècnic i treballava a l’empresa Telefunken, però després d’una temporada de viure amb els novençans, donya Carmen, d’esperit independent i ànima lliure per naturalesa, va decidir tornar a Silla per acabar plàcidament la vida que li quedava, que malauradament ja era molt poca.
Es va morir en quatre anys... el 19 de setembre de 1962 a la mateixa casa on havia nascut. Tenia 69 anys, i està soterrada al cementiri municipal.
Aquesta és la crònica agredolça d’una intel•lectual que no es tragué mai del damunt el pecat mortal de ser admiradora de D. Manuel Azaña, d’haver militat en Esquerra Republicana, de participar en la fundació d’un sindicat reivindicatiu i apostar pel treball permanent de dignificar els mestres i els alumnes. Carmen va morir en plena dictadura amb l’amarga sensació de què la lluita havia resultat estèril perquè havia topat amb un mur reaccionari que li frenava el desig d’aplicar el progrés al món de la docència. I com tantes altres persones d’aquella generació, la seua vida va ser truncada per la guerra civil, resultant una trajectòria amb dues fases molt distintes: la primera d’estudi, de lluita i d’il•lusió pel canvi... i la segona de patiment, de frustració, de silenci... un silenci anònim imposat per la repressió i destinat a què celebritats com ella caigueren en l’oblit, que és la pitjor de totes les condemnes.
Però no ho han aconseguit... Els temps han canviat i les coses són molt diferents; gràcies al sacrifici i a la llavor sembrada per persones com ella (que poc a poc anirem retrobant), la utopia pedagògica s’ha tornat realitat, i a hores d’ara, xics i xiques gaudeixen d’un règim acadèmic molt més democràtic i amb les mateixes oportunitats per a l’estudi, podent elegir lliurement el seu futur. Per això no l’anem a oblidar... de cap manera.
Al seu poble natal li dedicarem un edifici o un carrer, i proclamarem als quatre vents l’orgull d’haver retrobat una avantpassada tan il•lustre. A Oliva, l’historiador Joan Morell està recollint informació als arxius i entre les alumnes supervivents de “donya Carmen”, per a publicar una merescuda biografia. A la Universitat, el lloc on tan agust es trobava, la professora Carme Agulló del Departament d’Història Contemporània també pensa incloure-la en la nòmina de mestres lluitadores per la dignitat de la professió. I fins i tot a l’estranger, doncs si consultem la guia Spain’s Women Intellectuals 1890-1920 del doctor Kirsky Hooper, de la Universitat de Liverpool, trobarem Carmen Valero compartint honors amb Concha Espina, Margarita Nélken, Maria Guerrero o Emilia Pardo Bazán.
D’aquesta manera, situant-la al lloc que li pertoca, esperem fer justícia a la memòria d’una intel•lectual que la història “oficial” ens havia amagat, una dona de Silla molt especial, que creix a mesura que es coneix.