dimarts, 3 d’agost del 2010

BOUS, VAQUES … I GALLINES AMB SABATES

Las cinco de la tarde…    Eran las cinco en punto de la tarde…

         Ahir diumenge, dia 1 d’agost, exactament a l’hora que assenyalava el fatídic poema de Lorca, en la Plaza Monumental de Barcelona començava una correguda de bous que en principi no mostrava més interès que el ressò de la recent prohibició de la Generalitat de Catalunya.  Els toreros van eixir a la plaça formats com de costum, i només saludar muntera en mà, en compte de dissoldre’s cadascú cap a un empostat, romangueren immòbils mirant el cel mentre adoptaven un posat de serietat extrema, la serietat que requereixen els grans moments.
         Sonaren els clarins i per la megafonia s’escolta música a tot volum... No, no era el pasdoble “El Gato Montés”, ni “En el Mundo”... com seria previsible en aquest cas, sinó que sonaven els primers compassos de “Els Segadors”, un himne inusual en l’ambientació d’una correguda de bous.  Però no va acabar ai la cosa... De sobte, els assistents despleguen pancartes amb crespons negres, onegen les senyeres i per tota la plaça comença una cridòria unànim demanant:  Libertad !!... Libertad !!... Libertad !! ...
        Ho estava mirant per la televisió i no m’ho podia creure, doncs tot allò semblava una imatge retrobada dels primers anys 70 quan per allí actuava Raimón, o de l’eufòria d’aquells mítings de la Transició que omplien les naies de les places de bous, la mateixa que ara repetia el crit reivindicador.  Però no ens equivoquem, ja que no té res a veure una cosa amb l’altra.
        Poc abans de les 5, a la porta d’entrada van haver crits, insults i amenaces de part d’uns “aficionats” vestits de dol, els quals s’enfrontaren de manera desafiant a altres persones que es manifestaven pacíficament i en silenci portant cartells en la mà.  La tensió augmentava per moments, i a no ser per la presència dels mossos d’esquadra, potser la cosa haguera acabat malament.  Eixe va ser el primer avís: ostentar la força bruta dels exaltats. 
        El segon fet singular va ser l’espectacle de l’interior, una paròdia pseudo-nacionalista que pretenia proclamar la catalanitat de la festa taurina, de la mateixa manera que dies abans ho va fer Serafin Marín, un torero abillat amb barretina roja i senyera al muscle.  I la tercera anomalia es va produir en indultar un dels braus en un gest de perdó i generositat suprema, com la de l’emperador romà quan salvava la vida del gladiador derrotat.  Sembla doncs que ha arribat l’hora dels taurins, primer per a ensenyar les dents a tots aquels que critiquen la seua festa, i després per marejar la perdiu esgrimint arguments patriòtics, polítics, artístics, econòmics, laborals..., tot s’hi val, qualsevol argument aprofita per deslegitimars als "no taurins", tot menys entrar al fons de la qüestió:  És necessària la tortura dels animals?
        No anem a negar una tradició que s’arrossega de molts anys, de la mateixa manera que també era una tradició l’esclavitud, els duels d’honor, les guerres, la discriminació de sexes, l’explotació laboral, el servei militar o la pena de mort... recialles socials que sortosament han anat desapareixent a mesura que la humanitat progressa i la llum de la raó s’imposa. Tampoc negarem la faceta artística, la plàstica i els colors que tant han inspirat pintors, escriptors i poetes...  o la tauromàquia, entesa com a fenòmen social i historicista.  Tot això és únic, és veritat... però considerem que es podria mantenir sense necessitat de fer córrer la sang.  
          Les pancartes i els crits clamaven per la llibertat. Quina llibertat?... no serà la del bou, que després de viure lliurement al camp l’encaixonen i l’amollen en una cercle tancat, no a una mort ràpida com la matança dels corders, pollastres, vedelles i porcs que ens alimenten, sinó a una tortura de 20 minuts a la rella del picador, les punxes del banderiller, l’espasa del “maestro” i la “puntilla” final que li forada el cervell, alliberant-lo d’una angoixa extrema i irresistible.  No, no cal arribar tan lluny... doncs les diferents sorts es poden executar de manera no agressiva, marcant els punts de la faena tal i com ho fan a Portugal; així el torero podria lluir-se i mostrar el seu valor, mentre que el bou tornaria al camp, bastant estressat i malmès, però almenys estaria viu.
          Per altre costat, no resulta vàlida ni convincent la teoria comparativa amb la mort d’altres animals que sacrifiquem per a menjar, això és demagògia barata.  Ni sent vegetarians deixaríem de matar, doncs arrancar una col de terra o collir de l’arbre una poma també suposa trencar vides vegetals.  Prenent antibiòtics matem els bacteris, i tallant-nos les ungles o els cabells eliminem cèl•lules, perquè tot en la Natura és vida i mort, però quan la mort es desvirtua, es treu del seu context i amb l’excusa de l’Art i la festa es converteix en patiment, en un divertiment de les masses, estarem actuant de manera irracional.
         I no ens oblidem tampoc de la tortura casolana en forma de vaques soltes pels carrers i bous embolats que es corren a les festes dels pobles.  És la tradició !!... És la nostra cultura !!...  Nosaltres estimem els bous !!...  diuen els defensors d’aquestes pràctiques, i dic jo: doncs vaja cultura la d’una multitud assetjant i agredint un animal desorientat. Només cal mirar les imatges que ens ofereixen als telediaris d’allà on celebren bous al carrer, on no veiem precisament mostres de cultura ni respecte pels animals, tot el contrari, la majoria de joves (i no tan joves) gaudeixen de colpejar, “parar” i “tombar” la vaqueta.  Serà per la festa, la calor de l’estiu, l’eufòria de l’alqüol o la necessitat psicològica de desfogar-se... no ho sabem... però la realitat és evident, els bous pateixen i qui estima a algú no pot fer-lo patir.   Hi ha poques excepcions a Espanya, potser les carreres de San Fermin, enteses com una cursa lliure on està prohibit tocar i pegar al bou, però poca cosa més, en la resta predomina l’agressió sistemàtica als animals per molt que s’esforcen les penyes taurines en posar ordre i apartar els descrismats.
         Però cal dir també que açò no és un fenomen actual causat per una joventut desficiosa que troba en aquesta festa una manera de distreure’s i demostrar la seua valentia, no és això, doncs consultant els arxius i les despeses de les festes, al segle XIX hem localitzat nombroses indemnitzacions als ramaders conseqüència de les vaques que morien apallissades als carrers.  Jo encara recorde (a final dels anys 50) homes que anaven a “l’entrà” i “la prova” amb una tralla a la mà... Recorde que alguns valents exhibien ostentosament una vara llarga amb una punxa a la punta, la qual clavaven a la cuixa dels animals davant la ràbia i la impotència del pastor...  Recorde moltes vaques “curres” amb les cornamentes estellades a cop de bastonades... - Bous i vaques... i gallines amb sabates !! - cridava el cadafal quan un bou acovardit no embestia, era la frase que sol•licitava a l’alcalde president el canvi per un altre animal més viu, més perillós... i d’aquesta manera poder justificar el càstig que li esperava.
         Crec que el tema taurí no és una altra ocorrència de Zapatero, o un tema de senyera o bandera nacional, ni de dreta o esquerra, d'Art o tradició, ni molt menys de revenges catalanes a la sentència que els retalla l’Estatut, això són excuses que intenten polititzar el tema.  El debat popular s’ha de centrar en el maltractament dels animals: als pobles en festes cal sancionar les barbaritats dels agressors, i a les places de prestigi no cal eliminar del tot les corregudes de bous, però sí pal•liar els seus efectes mortals generalitzant l’indult.   No volem Sangre y Arena...  s'ha d'entendre que els temps canvien i les tradicions també.

           Confiem en el trellat de les persones.