Recorde fa molts anys, en la Facultat, que el professor va treure a debat una frase d’Edmund Burke, escriptor i pensador polític anglès de finals del segle XVIII, qui asseverava: “Lo único necesario para el triunfo del mal, es que los hombres de bien no hagan nada.”
La veritat és que em va mosquejar el missatge, tal vegada perquè anava dirigit expressament contra els jacobins, dels quals, el conservador Burke era enemic acèrrim, mentre que jo, idealista en demesia, salvant les distancies personals i dos-cents anys després d’aquells esdeveniments, era tan admirador, que qualsevol pensament crític amb la Revolució Francesa (aleshores necessària) no m’inspirava massa simpatia, i menys en aquest cas, quan el concepte de “bé” i “mal” s’aplicava amb una manera d’entendre la naixent doctrina liberal, que aleshores era prou condescendent amb els privil•legis de l’Antic Règim. Però els temps passen i les frases queden per a utilitzar-les en qualsevol època i condició, per a això les van escriure, i ara, seria un bon moment per fer servir la mateixa cita, adaptada a la situació actual.
Són temps de crisi... econòmica. Ens havien assegurat que era el millor sistema possible, la prova evident: el fracàs dels països socialistes i l’anquilosament de la socialdemocràcia. Queda consagrat universalment el culte al lliure mercat, a la mano invisible que todo lo ajusta, la renta variable, el poder de les multinacionals, els monopolis financers, els paradisos fiscals, els brokers, les inversions arriscades de la Banca irresponsable, els beneficis ràpids del capital... Tot això es coneixia i es consentia a tot el món (amb contades excepcions), fomentant l’enriquiment d’uns pocs espavilats a canvi d’ampliar l’horitzó econòmic de la classe mitjana, de baixar el preu dels diners per fomentar el consum bàsic (però també el superflu), d’oferir taxes d’ocupació òptimes, de fer creure a tothom que estàvem rics, que tot estava a l’abast... quan en realitat només teníem el suport creditici del salari. El mètode és ben senzill: Quan n’hi ha circulació de capital es creen llocs de treball, augmenta el consum i creix la demanda... Perfecte.
Acte seguit apareix la imatge triomfalista dels proletaris “afortunats” exhibint el cotxe dels seus somnis, l’apartament de la platja i el dúplex adossat (amb hipoteques de 40 anys), i a bonança del no privar-se de res gastant la nòmina del mes següent. Eixe és el parany del sistema, la realitat de l’ultraliberalisme: - “mentre tu vius la il•lusió, jo em faig més ric”... No és que els pobres no tinguem dret a la vida, faltaria més, el sol ix per a tots i la riquesa s’ha de redistribuir justament entre la societat. Una “cana a l’aire”, un caprici de quan en quan es pot digerir – els diners i els collons per a les ocasions -, les ocasions... però sense oblidar, que per damunt dels desitjos de falsa grandesa està el saber mesurar les nostres possibilitats.
I ara què fem?... Portem ja dos anys de recessió econòmica, amb un creixement desbocat de l’atur i una manca de finançament bancari que ofega les empreses privades. S’ha trencat la cadena pel primer eslavó, la concessió de préstecs, generant un buit de difícil solució. Intentant activar el circuït, Nord-Amèrica i Europa (els països més afectats) varen injectar grans remeses de capital als bancs, però res... han tapat els seus forats per poder mantenir els beneficis, però encara no solten un duro. Per l’altra part, el govern (socialdemòcrata) de l’Estat, ocupat i desbordat en garantir les cobertures socials, dubta en donar el cop de puny necessari i sembla que espera un miracle (la mà invisible del liberal Milton Friedman ???...) que solucione el problema mundial de manera automàtica.
Estic segur que dubta, no per ignorància, sinó perquè les receptes que li suggereixen els oracles (Banc d’Espanya, Brussel•les i el Fons Monetari Internacional) passen per retallar els salaris, les pensions i flexibilitzar els contractes de treball. Mentre tant, l’oposició està encantada pensant que la propera pesca electoral serà espectacular. Vayase señor Zapatero !!
Una vegada més, a pagar el pato “pocarropa”. Però compte !!, aquesta mesura pot resultar perillosa, per injusta... només cal mirar el que ha passat avui a Grècia durant la vaga general: incendis, violència, desordres al carrer... i tres morts.
La cosa va en serio, també a Espanya. La Bolsa ha perdut en unes hores el 5’5% del seu valor i l’Ibex baixava dels 10.000 punts. Els titulars de premsa afirmen que: Los ataques de los mercados especuladores hunden el parket madrileño. Atacs?... És que estem en guerra?... Especuladors en temps de crisi ?... Això no hauria de ser delicte ?. Com és possible tanta tolerància ?... Com és possible que “la crema” del liberalisme mundial, ex-empollons de les Facultats de Ciències Econòmiques, inversionistes i directors de societats financeres, hagen desestabilitzat un sistema econòmic en voler augmentar desorbitadament els seus beneficis?. Com es possible que encara continuen “atacant”?. Per què els deixen actuar ?...
Tanta impunitat resulta incomprensible !! I mentre tant, el gendarme del món mirat cap a Iran, quan l’enemic més perillós el té dins de casa, als despatxos de Wall Street.
També són temps de crisi... política. Una crisi de valors, d’il•lusió, d’abandó dels ideals que un dia esclataren al carrer, d’aquells compromisos que lentament, però amb eficàcia i amb la força de la raó, van ser capaços de sulsir el règim dictatorial que ens ofegava. Parle de la Transició, és clar...
Molta gent ha desertat de la lluita social, alguns per raons d’edat (tots sobrepassen la seixantena), però també hi ha gent cremada, decebuda de tant egoisme i mediocritat. I tot té una explicació: Els casos incessants de corrupció urbanística i administrativa, l’excessiva quantitat de càrrecs públics, d’assessors innecessaris, la proliferació dels “arribistes” que veuen en la política un refugi fàcil, els sous descarats, el nepotisme, la ineficàcia d’algunes institucions, la prepotència dels alts funcionaris, les ànsies de poltrona, les batalles internes entre “professionals de la política”, els criteris capritxosos a l’hora de gestionar diners públics, la manca de diàleg, la incapacitat per pactar, les picabaralles de campanar, l’acarnissament personal entre membres dels diferents partits, etc, etc. etc. Són factors actuals de deteriorament de la política, que cada dia es fan més impopulars entre els ciutadans, abonant així el terreny dels enemics de la democràcia.
En l’altra cara de la moneda estan els que actuen de manera honrada anteposant la dedicació pública a l’oci i la família (i en alguns llocs arriscant la integritat física). Aquells que han anat a la política a treballar pel seu poble, a millorar-lo, sense pensar en salaris, dietes o negocis... Els joves amb ideals que entenen la política com una il•lusió, un compromís social, no com una carrera ràpida que els permet accedir a un “ofici” on vegetar de per vida ocupant càrrecs orgànics i públics. Ells són majoria, l’esperança de la regeneració.
Pense en la gent de a peu que sua i penca (com cantava Serrat), els que es conformen en llevar-se al primer crit, fitxar de bon mati per viure amb la dignitat que dona el treball. Pense en els empresaris vocacionals, xicotets, mitjans i grans (que de tot hi ha) que estan patint la crisi financera i no poden mantenir els treballadors. Pense en els mileuristes, que encara poden donar gràcies.... en el drama terrible dels aturats, en els estudiants desesperançats, en les viudes i pensionistes de 600 euros de paga, els funcionaris dels nivells inferiors (que semblen els culpables de tot)...
Són l’essència de la nació, la bonhomia que vol viure i deixar viure, somiar, menjar, vestir, i gaudir del cap de setmana sense més pretensions.
Sobre els decebuts, sobre els més dèbils volen descarregar la solució del problema, doncs ninguna recepta terapèutica proposa retallar els contractes blindats dels executius, les nòmines dels directors de la gran banca, dels diputats i senadors (nacionals, autonòmics i provincials), dels magistrats, dels militars d’alta graduació... Ningú parla de pujar els impostos a les grans fortunes, de bloquejar (requisar) el capital evadit als paradisos fiscals, de gravar molt més les despeses sumptuoses, d’incrementar les inspeccions sobre determinades activitats i personatges públics... No... tot això és intocable.
Acaben de penjar (a les 21’30) un nou titular en la web de la Cadena Ser :
Pesadilla en Wall Street
¿Error informático?, ¿movimiento especulativo?, ¿ordenes de venta equivocadas? El Dow Jones se derrumba durante unos minutos casi un 10% hora y media antes del cierre
Recordem novament la frase de Burke: “Lo único necesario para el triunfo del mal, es que los hombres de bien no hagan nada.”
Ara si que m’ho crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada