diumenge, 24 d’agost del 2008

EL “CAMI DE LLEVANT”, LA RUTA ORIENTAL DEL CAMÍ DE SANTIAGO.

Informe del Cronista Oficial a la Junta de Govern de l’Excm. Ajuntament de Silla.



Tothom coneix els dos trajectes que des de França apropaven els peregrins europeus a la catedral de Compostela, on reposen les restes de l’apòstol Santiago, un dels llocs emblemàtics més visitats de la cristiandat medieval. La imaginació ens retroba els devots de capa, barret, bastó, petxina i carabasseta trepitjant entre les boires espesses i els castanyars colorits per la tardor, creuant per damunt dels ponts romànics escampats per les valls de la Cantàbrica. Eixa és la imatge associada.
Però poca gent sap que també existia una tercera ruta, l’anomenat “Camí de Llevant”, que enmig d’un paisatge àrid i menys idíl·lic, creuava la península en diagonal i enllaçava la Mediterrània amb l’oceà Atlàntic. Aquesta ruta cultural i religiosa era utilitzada no sols pels valencians, sinó també per habitants de les illes mallorquines i els residents en el Regne de Nàpols i Sicília, que aleshores formaven part de la Corona d'Aragó, mantenint-se amb total vigència fis el segle XVIII, quan van començar a decaure els antics hospitals de pobres i els costums medievals de peregrinació obligatòria.
Aquest camí s’iniciava al port de València, i vorejant cap al sud l’antiga Via Augusta pel terme de Silla recorria la nostra província, continuava per Albacete, Toledo, Àvila, Zamora, Ourense i Pontevedra, i es dividia en 41 etapes al llarg de 1.150 quilòmetres, aquestes són orientatives i calculades pensant en la distància a recórrer, entre 20 i 30 km al dia, i en les possibilitats de fer nit en cada lloc. El camí estava estructurat en dos grans blocs: de València a Zamora és conegut com a Camí de Llevant, i de Zamora a Santiago puja vers al nord aprofitant la Via de la Plata.
Segons les investigacions de la filòloga Empar Sánchez Ribes (actual vicepresidenta de l'Associació d'Amics del Camí de Santiago), va comprovar que en alguns hospitals valencians existia constància documental de l’estada en els dits centres de pelegrins italians que havien arribat al port per iniciar la ruta, així com les distintes poblacions on també van acollir els pelegrins d’aquells temps.
Sobre les restes o vestigis dels hospitals que es van alçar entre els segles XIII i XIV, afirma que s’han localitzat un total de tretze centres d’acolliment en la província de València, principalment en les poblacions d'Alzira, on va haver-hi tres centres sanitaris, Algemesí, Xàtiva i Alberic, Alfafar, Canals, Vallada i Font de la Figuera. Tots ells atenien en exclusiva als pelegrins, encara que en l’actualitat només perduren els edificis d’alguns d’ells com l’antic Hospital General de València (actual Biblioteca), el monestir de la Trinitat, el convent de la Puritat i el monestir de Sant Vicent de la Roqueta.
Però també haurem de parlar de Silla, ja que hi havia dos elements directament vinculats al tema que estem tractant. El primer era l’hospital de pobres, vigent des del temps de la conquesta, precisament per ser l’Orde de Sant Joan de l’Hospital la que va rebre les rendes fiscals i el patronatge del nostre poble, on com era de costum, al costat de la parròquia habilitaren una dependència per acollir els necessitats i peregrins de la ruta que creuava el centre de Silla per l’actual eix viari dels carrers València i Sant Roc, antigament anomenada “Camí de Xàtiva”. L’hospital de Silla, annex a la casa abadia, el tenim descrit en diverses visites pastorals, la primera en l’any 1401, posteriorment de 1596 a 1609, mantenint-se actiu fins mitjan segle XIX amb diverses referències documentals sobre trasllats de malalts.
El segon element a considerar és l’ermita de sant Roc, situada a l’eixida de la població junt a la casa-venta recentment recuperada, un oratori que podem datar a les acaballes del segle XIV, assistit per religiosos tonsurats que vivien de la caritat dels peregrins, tant els de la contornada com els de llarg recorregut. Aquest lloc també disposava d’allotjament per als ermitans, un pou d’aigua amb bevedor per a les cavalleries, i una venta d’avituallament... i el tenim perfectament documentat en les visites pastorals que l’arquebisbe Ribera va efectuar al segle XVI.
Pels esmentats antecedents, resulta ben palesa la relació de Silla amb aquesta ruta oblidada que retroba el treball d’Empar Sánchez, publicat amb el títol “De València a Santiago, una altra ruta a Compostel·la”. L'obra ha rebut el títol honorífic de Llibre d'Interés Turístic Nacional que concedix amb caràcter extraordinari la secretaria general de Turisme del Ministeri d'Indústria i Comerç. Així mateix, la producció cartogràfica ha sigut distingida amb el premi Bancaixa-Universitat Politècnica de València. Tot el recorregut del País Valencià ha sigut traçat de la manera més fidel a l’època amb la col·laboració de la Conselleria de Territori i Habitatge, que va marcar el camí amb rodes de calçada romana amb símbol en color groc típics del camí compostel·là.
En l’actualitat, l’associació “Amics del Camí de Santiago de la Comunitat Valenciana” fundada en 1987, compta amb un total de 219 socis, que entre altres gestions divulgatives s’estan encarregant de materialitzar la senyalització de la ruta en col·laboració amb els respectius ajuntaments, així com la possibilitat de que la policia local puga segellar la cartilla dels peregrins que a partir d’ara transiten les poblacions.
Per la qual cosa, donat el caràcter històric i cultural de la proposta, i reiterant-me en l’informe que vaig emetre el 25 d’abril de 2007 (del qual adjunte una còpia), considere de gran interès accedir a totes les peticions.



Silla, 4 agost 2008


Josep Antich