SALUT I REPÚBLICA !!!
Estimats amics:
Avui, 14 d’abril de 2010, celebrem els 79 anys de la proclamació de la Segona República. Cada aniversari és per a mi un dia trist en el record pel seu final tan dramàtic, pels milers d’espanyols que van sucumbir defensant uns ideals de justícia social i de progrés, per tots aquells innocents represaliats durant la postguerra, pels majors que s’han mort suportant a Franco sense poder gaudir de la democràcia, i també, pels que encara estem vius i no acabem d’entendre el present d’aquest país, una realitat política que no té res a veure amb l’esperit de la Transició, tan traït per la partitocràcia i la carrera professional de molts vividors que avui s’autoanomenen “demòcrates de tota la vida”.
Però, aquest any en especial estic encara més frustrat, més fotut i decebut de contemplar com la reacció va recuperant els espais de poder que havia perdut més enllà de la influència econòmica, que sempre ha conservat intacta. Només cal observar algunes accions i omissions de la judicatura, l’actitud desafiant de la cúpula de l’església ex-combregant i boicotejant la legislació, i sobretot, l’agressivitat dels mitjans de comunicació ultraconservadors (Intereconomia, Es Radio, La Gazeta, Veo 7. Libertad Digital...) que tenen com a lema calumniar més que criticar, els quals estan deixant al Mundo, la Razón i la Cope com a angelets del cel. Els Carlos Dàvila, Cesar Vidal, Jimenez Losantos, Jorje Gonzalez... “l’historiador” Pio Moa i un destarifat Enrique de Diego, diàriament desafien, insulten i es burlen amb total impunitat, esperonat a una audiència revengista que ja no es conforma amb el PP, sinó que demana anar “més enllà”, amenaçant amb trencar el joc democràtic.
Per altra banda, resulta preocupant contemplar la pujança econòmica i la impunitat dels estafadors corruptes que es riuen de la resta dels ciutadans, amassant fortunes a costa dels favors de la política. Resulta més preocupant encara les ànsies que mostren la majoria dels càrrecs públics en mantenir el silló durant 12, 16, 20 anys...i gaudir sine die d’una esplèndida nòmina (i ho deixem ai). Sí, sí... i molt preocupant també el fet de que els partits majoritaris no vulguen canviar la llei electoral, ni parlar de llistes obertes, que seria la millor prova de democràcia elevant a les persones per damunt les sigles de partit.
Veiem que la monarquia s’està convertint en una figura virtual, un anacronisme que es manté relativament intacte pel respecte que encara desperta el rei Joan Carles a la majoria de la població, encara que ja comencen els atacs per la premsa rosa, per algun que altre Anasagasti, i per l’enemic més perillós: l’extrema dreta !!... que enyora les essències d’un franquisme que mai va combregar amb Joan de Borbó. Malament... ben malament pinta el futur de la corona en mans d’un príncep amb “poca espenta” i una guapeta espavilada.
Per si faltava alguna cosa, coincideix aquest aniversari amb l’inici del procés al jutge Baltasar Garzón, que amb l’excusa de suposades irregularitats econòmiques durant la seua estada en EEUU i els tractes de favor rebuts pel Banc de Santander, el que de veritat pretenen és fer-li pagar l’atreviment d’haver assumit l’obertura de les foses del franquisme. Garzón se l’estava jugant en voler fer-li el treball brut a un govern dubtós i acovardit, que a diferència d’altres assumptes on ha sabut donar la talla, en el tema de la guerra civil tira la pedra i amaga la mà, sense dotar de recursos la Llei de la Memòria Històrica... i ara, el juez estrella ho pagarà car, ben car, ja s’encarregarà la Brunete mediàtica d’aconseguir-ho. I encara hem de donar gràcies a Déu per què ningun militar faça sonar els sables...
L’extrema dreta està crescuda, doncs malgrat els Gurtels i la poca imatge del líder Mariano (Maricomplejines, li diu Jimenez Losantos) espera que la crisi econòmica mal gestionada i el desprestigi a què han sotmès al president Zapatero tombaran el govern socialista, així ho diuen les darreres enquestes airejades diàriament pel nostre Canal Nueve mentre silencia altres notícies d’actualitat. Eixe no és el problema, ja que no podem qüestionar l’alternança política que s’ha de produir en qualsevol democràcia, el problema greu radica en la creixent escalada del neofeixisme disfressat amb noves sigles, noves cares i dissolt entre diversos àmbits d’influència social i les entitats cíviques.
La serp extremista desperta després de trenta anys adormissant, i molts polítics de primera línia que fins avui guardaven les formes (a pesar seu) i primer s’anomenaven “centristes”i més tard “conservadors”, ara s’han passat decididament al “sin complejos”, amb tot el que això suposa de perillós. Si, sense complexes actuaren els policies nacionals que fa quatre dies apallissaren als que es manifestaven pacíficament, mans en alt, contra la desfeta patrimonial del Cabanyal i el negoci urbanístic.
No, aquest 14 d’abril no és un aniversari de goig, sinó que l’actualitat mereix una reflexió de tota la gent conscienciada, estiguem o no “en actiu”. Per la meua part ja l’he feta, i poc a poc va prenent forma un pensament que sempre havia rebutjat: Tal vegada els de la CNT tenien raó.
Salut i República !!
