Com cada quatre anys ha començat l'espectacle, la dèria que precedix la companya electoral de les eleccions municipals. Encara falten 8 mesos, però la classe política (i alguna associació veïnal-festera) ja es remou del desfici pensant en les sigles i els futurs candidats a l'ajuntament del poble; s'especula amb els regidors que no repetiran i també amb aquells que no volen marxar... La veda s'obre, s'engreixen les escopetes dialèctiques i ja s'escolten els primers trets del combat en forma de fullets de paper, articles de premsa i pàgines web de tota mena i condició. La realitat és que alguns missatges són pólvora mullada, pals de cec que no fan mal, però hi ha d'altres que piquen, piquen fort, sabem de què va la cosa i apunten directament al cor, i això vol dir que la lluita, ara més que mai, va en serio.
Sembla, com si un silló de regidor o d'alcalde fora un botí de guerra, una “regalia” medieval que cal conquerir, i més encara assegurar eternament, sinó, no s'explica l'apassionament amb que abans d'hora ha començat la batalla entre partits, i en alguns casos entre les faccions internes d'un mateix partit. La història es repeteix... els grups protagonistes són els de sempre... però sembla que ningú ha tret conclusions dels episodis passats, les picabaralles viscerals que tant ha perjudicat la imatge de l'ajuntament..
El confrontar idees des de la rivalitat política és un dret irrenunciable, un exercici sa i necessari, doncs en ell radica l'essència pròpia de la democràcia. Per aconseguir-la, van morir moltes persones i els amargaren la vida a moltes més, per la qual cosa, només per un sentit de decència històrica estem obligats a mantenir-la, exercitar-la, millorar-la, i sobretot a fer pedagogia donant exemple i convencent els demés (primer a nosaltres mateixos) de què la democràcia és el millor dels sistemes i la forma més saludable de convivència social. De cap manera l'hem de malbaratar, perquè l'us indegut i egoista d'aquest dret podria posar en risc, sinó la continuïtat del sistema, almenys devaluar els valors humans que el representen.
Exemples tenim i no massa llunyans. No cal recordar situacions extremes on es va ressentir la democràcia (guerra civil, 23- F, terrorisme, etc.), no és això... parle simplement de la governabilitat d'una corporació local, de les relacions personals entre els polítics, de l'eficàcia de la gestió, de la capacitat de consens en matèries fonamentals (economia, serveis, urbanisme)... i del prestigi de la institució entre els administrats. I és per ai on considere que a hores d'ara s'està fallant, fallen els partits i les persones que ocupen els càrrecs, però també falla la legislació que regula el règim local, doncs ambdues coses van sempre lligades. El legislador de fa trenta anys va dissenyar unes normes en base a la situació política i social d'aquell moment, però les societats evolucionen, la realitat canvia i els anys de pràctica han de servir per analitzar els resultats, treure conclusions i corregir errades, actualitzant la norma si es considera necessari. Els fets demostren que ha arribat l'hora d'actualitzar la llei, però no s'està actuant amb la decisió que caldria; creixen els problemes a molts ajuntaments, quant no pels casos de transfuguisme és per la corrupció, per l'endeutament excessiu, pel protagonisme exacerbat o per la manca de credibilitat dels representants (govern i oposició). De seguida, tot es generalitza, ho paguen uns per altres... sense pensar que la gran majoria de servidors públics treballen correctament i de manera desinteressada.
El deteriorament de la política genera desafecció, crítiques virulentes, abstenció en les urnes i molta indiferència, precisament, els efectes que volen aconseguir els enemics del sistema. No podem doncs seguir-los el joc, però tampoc devem tancar els ulls i ser condescendents amb els nostres representants quan siguen ineficaços i donen motius per a qüestionar la seua gestió. I posats a analitzar la situació actual, la millor manera és acudir a l'origen de la malaltia.
Com cada quatre anys i amb la intenció de saber què opine sobre el tema, a un servidor li deixen caure el mateix suggeriment enverinat: - Pepe, i tu perquè no et presentes?... - Calla, calla !!... Ja n'he tingut prou - responc evasivament i talle la conversa de manera radical, però si considere que l'interlocutor s'ho mereix, aprofite la pregunta per explicar-li el meu particular decàleg: - Mira amic meu, jo tornaria a la política activa sempre que es canviara la Llei Electoral i la de Règim Local - ... Sempre que hi haguera:
I.- FACILITAT PER A PRESENTAR CANDIDATURES. Actualment, resulta difícil presentar-se a les eleccions persones independents o representants d'associacions veïnals que no estiguen integrades en les llistes dels partits polítics registrats a la Junta Electoral. A Silla, sembla que són necessàries 500 signatures si alguna candidatura vol concórrer per lliure.
II.- DEMOCRÀCIA DIRECTA. Les llistes haurien de ser obertes, donant opció a votar als candidats, no als partits que els acullen. D'aquesta manera, cadascú sabria en realitat el recolzament dels electors. Cal ser conseqüents, ja que, si la jurisprudència determina en els casos dels trànsfugues, de les baixes, dimissions i expulsions, que l'escó és de la persona i no del partit, doncs que es vote a la persona.
II.I- GOVERNS DE COALICIÓ. En base a aquest procediment d'elecció, ordenat pel número de vots obtinguts, l'equip de govern resultant estaria integrat per diversos grups, polítics o de ciutadans. L'alcalde hauria de ser el més votat, i la resta de càrrecs optarien a les diverses representacions municipals per ordre decreixent. D'aquesta manera es compartiria la totalitat de la gestió, tal com es feia abans de 1985 amb l'anomenada Comissió Permanent, assegurant un major consens a l'hora de prendre decisions. I del consens neix l'efectivitat, que és en definitiva l'objectiu a complir. La gestió guanyaria en transparència, en l'aportació de noves idees, i s'havien acabat les imposicions forçoses i les oposicions sistemàtiques.
IV.- LIMITACIÓ DE LES RETRIBUCIONS ECONÒMIQUES. Es dona per suposat que la Llei de Règim Local, per criteris objectius de població, del número de funcionaris i del pressupost municipal, regularia el nombre i el sou dels càrrecs públics amb dedicació exclusiva, així com els càrrecs “de confiança”, també les assistències als òrgans de govern, dietes, etc. De tal manera, que el seu incompliment fora constitutiu de delicte.
V.- LIMITACIÓ DE COMPETÊNCIES. Un ajuntament no pot caure en el parany d'assumir competències que no li corresponen, doncs encara que en principi venen subvencionades parcial o totalment, l'experiència demostra que al llarg del temps es converteixen en una càrrega financera i laboral. Això no suposa renunciar a cap servei, sinó que s'haurà d'exigir a l'organisme provincial, autonòmic o estatal que li pertoque legalment. A Silla tenim alguna experiència amb el Gabinet Psicopedagògic, Planificació Familiar, l'Escola d'Adults, Escoletes Infantils, algunes prestacions dels Serveis Socials, Escoles Taller, el Conservatori, etc, etc., etc...
VI.- LIMITACIÓ DEL MANDAT. "Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo... y por los mismos motivos." Quanta capacitat de síntesi tenia l’escriptor irlandès Bernard Shaw, crec, que per haver encunyat aquesta frase ja justifica el seu Premi Nobel. És un pensament senzill però contundent, didàctic, d’eixos que et mouen a reflexionar, i de la reflexió i l’anàlisi del panorama, decideixes refermar-te encara més en aquelles conviccions per les quals un dia abandonares la militància política.
Limitació del mandat dels polítics que integren tots els estaments públics, dels del president del govern fins el darrer regidor d’una petita aldea, així com els càrrecs que s’anomenen per les quotes de partit, per exemple els magistrats, consellers, assessor, etc. El termini no hauria de sobrepassar dues legislatures, en total 8 anys... Els primers quatre anys són insuficients per dur a terme un projecte de gestió, i amb vuit ja es pot deixar finalitzat o ben enllestit, però si el mandat es perllonga a 12 anys o més, es corre el perill de què comencen a aparèixer els mals olors. Cal deixar pas, i de voler quedar-se per allò d'aportar experiència, que siga sempre en llocs secundaris.
VII.- AUDITORIA PÚBLICA OBLIGADA 6 MESOS ABANS DE LA NOVA LEGISLATURA. I no després com s'acostuma a fer (si és fa alguna vegada). Cal deixar els comptes clars als que venen i evitar-los sorpreses.
I els manaments que resten son tres : IL·LUSSIÓ, TREBALL I HONRADÉS...
El passat 12 de setembre, a la seua casa de Denia i mentre dormia plàcidament, va morir Armando Lemos Marí “Arlemar”, de 87 anys. Cal dir en honor seu, que era un home desplaçat d’època, doncs posseïa un esperit renaixentista, inquiet, investigador de la Història, artista, pintor, músic i poeta... un idealista que a les terres de la Marina si que han sabut considerar, avaluant una llavor personal que al llarg del temps ha fructificat en infinitat de treballs i publicacions escrites.
