Tres punts més per al “Decàleg”

          En el darrer comentari vaig ometre deliberadament altres condicionants que també considere necessaris per regenerar la imatge de la política, en aquest cas, la política municipal, que és la que veiem dia a dia davant els nostres ulls.  En principi no pensava introduir-los, per això vaig acabar la relació amb tres definicions filosòfiques, que fins i tot rimaven...  Pensava que tal vegada són massa restrictius, però vistes les notícies que van apareixent als diaris sobre els aplecs polítics a Silla i les conseqüències que immediatament s’han començat a produir, ja no tinc cap dubte en refermar-me amb dues noves propostes per a una futura Llei Electoral, que mai arribarà, ho tinc clar...    Però ja ho he dit, si es canvia el reglament, jugaré.

         Es tracta de les INCOMPATIBILITATS, doncs de la mateixa manera que (molt encertadament) s’exigeixen als funcionaris per a què no acumulen nòmines ni deriven cap a altres llocs els seus esforços personals i la informació privilegiada, també s’haurien d’exigir als càrrecs públics, especialment a aquells que cobren del pressupost una dedicació total o parcial a l'ajuntament.  Ho podriem sintetitzar així:

Article vuitè.   Els alcaldes i els regidors, durant el temps de permanència en el càrrec no podran exercir cap altra funció interna o externa en els òrgans de direcció de les formacions polítiques que representen.

Article novè.  De la mateixa manera, no podran exercir com a càrrecs públics, electes o de designació directa, en altres organismes institucionals, provincials, autonòmics i nacionals, amb l’excepció d’aquells que els pertoca com a representants de la pròpia corporació municipal.

Article desè.   L’acceptació a formar part d’una candidatura implica la dedicació expressa al càrrec i el grup per al qual se és elegit.  Qualsevol que siga el motiu de la dimissió, el dimissionari haurà de tornar l’acta al partit polític, el grup o la coalició electoral pel la que va obtenir al càrrec.  Cas de dimitir per les incompatibilitats  anteriors i acceptar un nou càrrec en altra institució, impossibilitarà al dimissionari a tornar-se a presentar a les eleccions municipals durant les properes dues legislatures consecutives.

          El per què de tot açò ve donat per una senzilla reflexió:   Si és el poble qui paga, també ha de tindre dret a exigir la dedicació “exclusiva” dels seus representants.  Els ciutadans volen que dediquen el temps a solucionar els problemes del poble, no dels pobles del costat... ni molt menys a cremar energies amb les picabaralles internes dels partits.   Es necessària, com a forma d’estructuració de l’Estat, l’existència de les institucions actuals (encara que al meu parer sobren les Diputacions i el Senat, i falta reduir dràstricament els membres i assesors dels governs autonòmics), però cadascuna ha d’estar nodrida amb la gent adequada i amb la duració limitada del càrrec.

           No estan ben considerats els polítics professionals que van rodant per les institucions procurant la seua supervivència abans que l'obligació.   No estan ben considerats aquells que quan no obtenen els resultats esperats, abandonen l’ajuntament per moure a altres dedicacions més rentables. 

            Ni tampoc estan ben considerats els trànsfugues que canvien la voluntat dels electors.

Bona nit.

NECROLÒGIA

         El passat 12 de setembre, a la seua casa de Denia i mentre dormia plàcidament, va morir Armando Lemos Marí “Arlemar”, de 87 anys. Cal dir en honor seu, que era un home desplaçat d’època, doncs posseïa un esperit renaixentista, inquiet, investigador de la Història, artista, pintor, músic i poeta... un idealista que a les terres de la Marina si que han sabut considerar, avaluant una llavor personal que al llarg del temps ha fructificat en infinitat de treballs i publicacions escrites.

        Però Armando era sobretot un sentimental, un enamorat de Silla, “el meu poble” com li agradava proclamar obertament a tothom, perquè malgrat viure a Dènia des de l’any 1942, mai va oblidar els seus arrels.

        Fill de ferroviari, va vindre al món el 24 d’agost de 1922, en la casa dels avis materns ubicada al Passeig de l’Albereda, número 37, i allí enfront de l’Estació va viure l’adolescència en plena guerra civil. Extravertit, simpàtic i amic dels seus amics, va immortalitzar aquelles vivències en un munt de manuscrits de l’època, un tresor inèdit, evocador dels paisatges i les persones de Silla, que, quan fa dos anys redescobrirem a Armando, ens el va oferir de manera emocionada.

         Sortosament, encara arribarem a temps de fer-li un homenatge al Teatre i editar un llibre amb els seus poemes... Encara arribarem a temps de conèixer l’home senzill que plorava agraït als aplaudiments dels seus paisans... Encara arribarem a temps de trobar un amic que ens va obrir les portes de sa casa, a la qual no hem pogut acudir totes les vegades que ell ens requeria. Però ahir anàrem, anàrem per acomiadar-se i abraçar a Vicenta, la musa de l’artista, qui també mereix un reconeixement públic pel suport que sempre ha donat al seu marit.

Ja ho va dir el mossèn al soterrar: Dénia ha perdut un referent intel·letual, un home de bé, un fill predilecte que serà molt difícil de reemplaçar.  I nosaltres afirmem:  Silla també!!

Amic Armando, reposa en pau.

El Decàleg

Com cada quatre anys ha començat l'espectacle, la dèria que precedix la companya electoral de les eleccions municipals. Encara falten 8 mesos, però la classe política (i alguna associació veïnal-festera) ja es remou del desfici pensant en les sigles i els futurs candidats a l'ajuntament del poble; s'especula amb els regidors que no repetiran i també amb aquells que no volen marxar... La veda s'obre, s'engreixen les escopetes dialèctiques i ja s'escolten els primers trets del combat en forma de fullets de paper, articles de premsa i pàgines web de tota mena i condició. La realitat és que alguns missatges són pólvora mullada, pals de cec que no fan mal, però hi ha d'altres que piquen, piquen fort, sabem de què va la cosa i apunten directament al cor, i això vol dir que la lluita, ara més que mai, va en serio.

Sembla, com si un silló de regidor o d'alcalde fora un botí de guerra, una “regalia” medieval que cal conquerir, i més encara assegurar eternament, sinó, no s'explica l'apassionament amb que abans d'hora ha començat la batalla entre partits, i en alguns casos entre les faccions internes d'un mateix partit. La història es repeteix... els grups protagonistes són els de sempre... però sembla que ningú ha tret conclusions dels episodis passats, les picabaralles viscerals que tant ha perjudicat la imatge de l'ajuntament..

El confrontar idees des de la rivalitat política és un dret irrenunciable, un exercici sa i necessari, doncs en ell radica l'essència pròpia de la democràcia. Per aconseguir-la, van morir moltes persones i els amargaren la vida a moltes més, per la qual cosa, només per un sentit de decència històrica estem obligats a mantenir-la, exercitar-la, millorar-la, i sobretot a fer pedagogia donant exemple i convencent els demés (primer a nosaltres mateixos) de què la democràcia és el millor dels sistemes i la forma més saludable de convivència social. De cap manera l'hem de malbaratar, perquè l'us indegut i egoista d'aquest dret podria posar en risc, sinó la continuïtat del sistema, almenys devaluar els valors humans que el representen.

Exemples tenim i no massa llunyans. No cal recordar situacions extremes on es va ressentir la democràcia (guerra civil, 23- F, terrorisme, etc.), no és això... parle simplement de la governabilitat d'una corporació local, de les relacions personals entre els polítics, de l'eficàcia de la gestió, de la capacitat de consens en matèries fonamentals (economia, serveis, urbanisme)... i del prestigi de la institució entre els administrats. I és per ai on considere que a hores d'ara s'està fallant, fallen els partits i les persones que ocupen els càrrecs, però també falla la legislació que regula el règim local, doncs ambdues coses van sempre lligades. El legislador de fa trenta anys va dissenyar unes normes en base a la situació política i social d'aquell moment, però les societats evolucionen, la realitat canvia i els anys de pràctica han de servir per analitzar els resultats, treure conclusions i corregir errades, actualitzant la norma si es considera necessari. Els fets demostren que ha arribat l'hora d'actualitzar la llei, però no s'està actuant amb la decisió que caldria; creixen els problemes a molts ajuntaments, quant no pels casos de transfuguisme és per la corrupció, per l'endeutament excessiu, pel protagonisme exacerbat o per la manca de credibilitat dels representants (govern i oposició). De seguida, tot es generalitza, ho paguen uns per altres... sense pensar que la gran majoria de servidors públics treballen correctament i de manera desinteressada.

El deteriorament de la política genera desafecció, crítiques virulentes, abstenció en les urnes i molta indiferència, precisament, els efectes que volen aconseguir els enemics del sistema. No podem doncs seguir-los el joc, però tampoc devem tancar els ulls i ser condescendents amb els nostres representants quan siguen ineficaços i donen motius per a qüestionar la seua gestió. I posats a analitzar la situació actual, la millor manera és acudir a l'origen de la malaltia.

Com cada quatre anys i amb la intenció de saber què opine sobre el tema, a un servidor li deixen caure el mateix suggeriment enverinat: - Pepe, i tu perquè no et presentes?... - Calla, calla !!... Ja n'he tingut prou - responc evasivament i talle la conversa de manera radical, però si considere que l'interlocutor s'ho mereix, aprofite la pregunta per explicar-li el meu particular decàleg:  - Mira amic meu, jo tornaria a la política  activa sempre que es canviara la Llei Electoral i la de Règim Local - ... Sempre que hi haguera:

I.- FACILITAT PER A PRESENTAR CANDIDATURES. Actualment, resulta difícil presentar-se a les eleccions persones independents o representants d'associacions veïnals que no estiguen integrades en les llistes dels partits polítics registrats a la Junta Electoral. A Silla, sembla que són necessàries 500 signatures si alguna candidatura vol concórrer per lliure.

II.- DEMOCRÀCIA DIRECTA. Les llistes haurien de ser obertes, donant opció a votar als candidats, no als partits que els acullen. D'aquesta manera, cadascú sabria en realitat el recolzament dels electors. Cal ser conseqüents, ja que, si la jurisprudència determina en els casos dels trànsfugues, de les baixes, dimissions i expulsions, que l'escó és de la persona i no del partit, doncs que es vote a la persona.

II.I- GOVERNS DE COALICIÓ. En base a aquest procediment d'elecció, ordenat pel número de vots obtinguts, l'equip de govern resultant estaria integrat per diversos grups, polítics o de ciutadans. L'alcalde hauria de ser el més votat, i la resta de càrrecs optarien a les diverses representacions municipals per ordre decreixent. D'aquesta manera es compartiria la totalitat de la gestió, tal com es feia abans de 1985 amb l'anomenada Comissió Permanent, assegurant un major consens a l'hora de prendre decisions. I del consens neix l'efectivitat, que és en definitiva l'objectiu a complir. La gestió guanyaria en transparència, en l'aportació de noves idees, i s'havien acabat les imposicions forçoses i les oposicions sistemàtiques.

IV.- LIMITACIÓ DE LES RETRIBUCIONS ECONÒMIQUES. Es dona per suposat que la Llei de Règim Local, per criteris objectius de població, del número de funcionaris i del pressupost municipal, regularia el nombre i el sou dels càrrecs públics amb dedicació exclusiva, així com els càrrecs “de confiança”, també les assistències als òrgans de govern, dietes, etc. De tal manera, que el seu incompliment fora constitutiu de delicte.

V.- LIMITACIÓ DE COMPETÊNCIES. Un ajuntament no pot caure en el parany d'assumir competències que no li corresponen, doncs encara que en principi venen subvencionades parcial o totalment, l'experiència demostra que al llarg del temps es converteixen en una càrrega financera i laboral. Això no suposa renunciar a cap servei, sinó que s'haurà d'exigir a l'organisme provincial, autonòmic o estatal que li pertoque legalment. A Silla tenim alguna experiència amb el Gabinet Psicopedagògic, Planificació Familiar, l'Escola d'Adults, Escoletes Infantils, algunes prestacions dels Serveis Socials, Escoles Taller, el Conservatori, etc, etc., etc...

VI.- LIMITACIÓ DEL MANDAT. "Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo... y por los mismos motivos." Quanta capacitat de síntesi tenia l’escriptor irlandès Bernard Shaw, crec, que per haver encunyat aquesta frase ja justifica el seu Premi Nobel. És un pensament senzill però contundent, didàctic, d’eixos que et mouen a reflexionar, i de la reflexió i l’anàlisi del panorama, decideixes refermar-te encara més en aquelles conviccions per les quals un dia abandonares la militància política.

Limitació del mandat dels polítics que integren tots els estaments públics, dels del president del govern fins el darrer regidor d’una petita aldea, així com els càrrecs que s’anomenen per les quotes de partit, per exemple els magistrats, consellers, assessor, etc. El termini no hauria de sobrepassar dues legislatures, en total 8 anys... Els primers quatre anys són insuficients per dur a terme un projecte de gestió, i amb vuit ja es pot deixar finalitzat o ben enllestit, però si el mandat es perllonga a 12 anys o més, es corre el perill de què comencen a aparèixer els mals olors. Cal deixar pas, i de voler quedar-se per allò d'aportar experiència, que siga sempre en llocs secundaris.

VII.- AUDITORIA PÚBLICA OBLIGADA 6 MESOS ABANS DE LA NOVA LEGISLATURA. I no després com s'acostuma a fer (si és fa alguna vegada). Cal deixar els comptes clars als que venen i evitar-los sorpreses.

I els manaments que resten son tres : IL·LUSSIÓ, TREBALL I HONRADÉS...

BOUS, VAQUES … I GALLINES AMB SABATES

Las cinco de la tarde…    Eran las cinco en punto de la tarde…

         Ahir diumenge, dia 1 d’agost, exactament a l’hora que assenyalava el fatídic poema de Lorca, en la Plaza Monumental de Barcelona començava una correguda de bous que en principi no mostrava més interès que el ressò de la recent prohibició de la Generalitat de Catalunya.  Els toreros van eixir a la plaça formats com de costum, i només saludar muntera en mà, en compte de dissoldre’s cadascú cap a un empostat, romangueren immòbils mirant el cel mentre adoptaven un posat de serietat extrema, la serietat que requereixen els grans moments.
         Sonaren els clarins i per la megafonia s’escolta música a tot volum... No, no era el pasdoble “El Gato Montés”, ni “En el Mundo”... com seria previsible en aquest cas, sinó que sonaven els primers compassos de “Els Segadors”, un himne inusual en l’ambientació d’una correguda de bous.  Però no va acabar ai la cosa... De sobte, els assistents despleguen pancartes amb crespons negres, onegen les senyeres i per tota la plaça comença una cridòria unànim demanant:  Libertad !!... Libertad !!... Libertad !! ...

        Ho estava mirant per la televisió i no m’ho podia creure, doncs tot allò semblava una imatge retrobada dels primers anys 70 quan per allí actuava Raimón, o de l’eufòria d’aquells mítings de la Transició que omplien les naies de les places de bous, la mateixa que ara repetia el crit reivindicador.  Però no ens equivoquem, ja que no té res a veure una cosa amb l’altra.

        Poc abans de les 5, a la porta d’entrada van haver crits, insults i amenaces de part d’uns “aficionats” vestits de dol, els quals s’enfrontaren de manera desafiant a altres persones que es manifestaven pacíficament i en silenci portant cartells en la mà.  La tensió augmentava per moments, i a no ser per la presència dels mossos d’esquadra, potser la cosa haguera acabat malament.  Eixe va ser el primer avís: ostentar la força bruta dels exaltats. 

        El segon fet singular va ser l’espectacle de l’interior, una paròdia pseudo-nacionalista que pretenia proclamar la catalanitat de la festa taurina, de la mateixa manera que dies abans ho va fer Serafin Marín, un torero abillat amb barretina roja i senyera al muscle.  I la tercera anomalia es va produir en indultar un dels braus en un gest de perdó i generositat suprema, com la de l’emperador romà quan salvava la vida del gladiador derrotat.  Sembla doncs que ha arribat l’hora dels taurins, primer per a ensenyar les dents a tots aquels que critiquen la seua festa, i després per marejar la perdiu esgrimint arguments patriòtics, polítics, artístics, econòmics, laborals..., tot s’hi val, qualsevol argument aprofita per deslegitimars als "no taurins", tot menys entrar al fons de la qüestió:  És necessària la tortura dels animals?

        No anem a negar una tradició que s’arrossega de molts anys, de la mateixa manera que també era una tradició l’esclavitud, els duels d’honor, les guerres, la discriminació de sexes, l’explotació laboral, el servei militar o la pena de mort... recialles socials que sortosament han anat desapareixent a mesura que la humanitat progressa i la llum de la raó s’imposa. Tampoc negarem la faceta artística, la plàstica i els colors que tant han inspirat pintors, escriptors i poetes...  o la tauromàquia, entesa com a fenòmen social i historicista.  Tot això és únic, és veritat... però considerem que es podria mantenir sense necessitat de fer córrer la sang.  

          Les pancartes i els crits clamaven per la llibertat. Quina llibertat?... no serà la del bou, que després de viure lliurement al camp l’encaixonen i l’amollen en una cercle tancat, no a una mort ràpida com la matança dels corders, pollastres, vedelles i porcs que ens alimenten, sinó a una tortura de 20 minuts a la rella del picador, les punxes del banderiller, l’espasa del “maestro” i la “puntilla” final que li forada el cervell, alliberant-lo d’una angoixa extrema i irresistible.  No, no cal arribar tan lluny... doncs les diferents sorts es poden executar de manera no agressiva, marcant els punts de la faena tal i com ho fan a Portugal; així el torero podria lluir-se i mostrar el seu valor, mentre que el bou tornaria al camp, bastant estressat i malmès, però almenys estaria viu.

          Per altre costat, no resulta vàlida ni convincent la teoria comparativa amb la mort d’altres animals que sacrifiquem per a menjar, això és demagògia barata.  Ni sent vegetarians deixaríem de matar, doncs arrancar una col de terra o collir de l’arbre una poma també suposa trencar vides vegetals.  Prenent antibiòtics matem els bacteris, i tallant-nos les ungles o els cabells eliminem cèl•lules, perquè tot en la Natura és vida i mort, però quan la mort es desvirtua, es treu del seu context i amb l’excusa de l’Art i la festa es converteix en patiment, en un divertiment de les masses, estarem actuant de manera irracional.

         I no ens oblidem tampoc de la tortura casolana en forma de vaques soltes pels carrers i bous embolats que es corren a les festes dels pobles.  És la tradició !!... És la nostra cultura !!...  Nosaltres estimem els bous !!...  diuen els defensors d’aquestes pràctiques, i dic jo: doncs vaja cultura la d’una multitud assetjant i agredint un animal desorientat. Només cal mirar les imatges que ens ofereixen als telediaris d’allà on celebren bous al carrer, on no veiem precisament mostres de cultura ni respecte pels animals, tot el contrari, la majoria de joves (i no tan joves) gaudeixen de colpejar, “parar” i “tombar” la vaqueta.  Serà per la festa, la calor de l’estiu, l’eufòria de l’alqüol o la necessitat psicològica de desfogar-se... no ho sabem... però la realitat és evident, els bous pateixen i qui estima a algú no pot fer-lo patir.   Hi ha poques excepcions a Espanya, potser les carreres de San Fermin, enteses com una cursa lliure on està prohibit tocar i pegar al bou, però poca cosa més, en la resta predomina l’agressió sistemàtica als animals per molt que s’esforcen les penyes taurines en posar ordre i apartar els descrismats.

         Però cal dir també que açò no és un fenomen actual causat per una joventut desficiosa que troba en aquesta festa una manera de distreure’s i demostrar la seua valentia, no és això, doncs consultant els arxius i les despeses de les festes, al segle XIX hem localitzat nombroses indemnitzacions als ramaders conseqüència de les vaques que morien apallissades als carrers.  Jo encara recorde (a final dels anys 50) homes que anaven a “l’entrà” i “la prova” amb una tralla a la mà... Recorde que alguns valents exhibien ostentosament una vara llarga amb una punxa a la punta, la qual clavaven a la cuixa dels animals davant la ràbia i la impotència del pastor...  Recorde moltes vaques “curres” amb les cornamentes estellades a cop de bastonades... - Bous i vaques... i gallines amb sabates !! - cridava el cadafal quan un bou acovardit no embestia, era la frase que sol•licitava a l’alcalde president el canvi per un altre animal més viu, més perillós... i d’aquesta manera poder justificar el càstig que li esperava.

         Crec que el tema taurí no és una altra ocorrència de Zapatero, o un tema de senyera o bandera nacional, ni de dreta o esquerra, d'Art o tradició, ni molt menys de revenges catalanes a la sentència que els retalla l’Estatut, això són excuses que intenten polititzar el tema.  El debat popular s’ha de centrar en el maltractament dels animals: als pobles en festes cal sancionar les barbaritats dels agressors, i a les places de prestigi no cal eliminar del tot les corregudes de bous, però sí pal•liar els seus efectes mortals generalitzant l’indult.   No volem Sangre y Arena...  s'ha d'entendre que els temps canvien i les tradicions també.

           Confiem en el trellat de les persones.

RETROBANT LA LLIBERTAT

          No, no estava empresonat a Picassent... però tenia la impressió de tenir la veu segrestada, silenciat per la tecnologia, millor dit, per la manca de coneixements sobre aquest món misteriós de la informàtica, de la configuració de correus, programes i d'altres galimaties a les quals hem arribat un poc tard.   Els usuaris "basics", aquells quarantons que de manera reticent i a desgana, forçats per les exigencies del treball vam aprendre amb el MS2 i el llibre de Forges - Romerales, avui estem comdemnats a l'actualització permanent, cosa prou  fatigosa, o bé a l'auxili dels companys més espavilats.

       Resulta que no havia manera d'editar textos en aquest bloc, primer funcionava correctament, però després ho intentava de totes les maneres sense cap èxit, fins que un bon amic em va recomanar a un xicot... un d'eixos joves gurús que ho saben tot de l'ordinador.  Va vindre a casa a l'hora que millor m'acomodava, i efectivament, en 10 minuts va descobrir un desajust de comptes i contrassenyes i em va solventar el problema, aprofitant l'ocasió per a fer-me una neteja d'arxius i programes inservibles. 

       Ara funciona tot molt més ràpid i estic content... Gràcies a l'amic i gràcies a l'especialista.  Vos el recomane per ràpid, bó i barat.

       Que aquest agraïment serveixca com a prova de què el bloc funciona, i així continuarem escrvint.

       Bona vesprada

REFLEXIONS

SALUT I REPÚBLICA !!!



Estimats amics:

Avui, 14 d’abril de 2010, celebrem els 79 anys de la proclamació de la Segona República. Cada aniversari és per a mi un dia trist en el record pel seu final tan dramàtic, pels milers d’espanyols que van sucumbir defensant uns ideals de justícia social i de progrés, per tots aquells innocents represaliats durant la postguerra, pels majors que s’han mort suportant a Franco sense poder gaudir de la democràcia, i també, pels que encara estem vius i no acabem d’entendre el present d’aquest país, una realitat política que no té res a veure amb l’esperit de la Transició, tan traït per la partitocràcia i la carrera professional de molts vividors que avui s’autoanomenen “demòcrates de tota la vida”.

Però, aquest any en especial estic encara més frustrat, més fotut i decebut de contemplar com la reacció va recuperant els espais de poder que havia perdut més enllà de la influència econòmica, que sempre ha conservat intacta. Només cal observar algunes accions i omissions de la judicatura, l’actitud desafiant de la cúpula de l’església ex-combregant i boicotejant la legislació, i sobretot, l’agressivitat dels mitjans de comunicació ultraconservadors (Intereconomia, Es Radio, La Gazeta, Veo 7. Libertad Digital...) que tenen com a lema calumniar més que criticar, els quals estan deixant al Mundo, la Razón i la Cope com a angelets del cel. Els Carlos Dàvila, Cesar Vidal, Jimenez Losantos, Jorje Gonzalez... “l’historiador” Pio Moa i un destarifat Enrique de Diego, diàriament desafien, insulten i es burlen amb total impunitat, esperonat a una audiència revengista que ja no es conforma amb el PP, sinó que demana anar “més enllà”, amenaçant amb trencar el joc democràtic.

Per altra banda, resulta preocupant contemplar la pujança econòmica i la impunitat dels estafadors corruptes que es riuen de la resta dels ciutadans, amassant fortunes a costa dels favors de la política. Resulta més preocupant encara les ànsies que mostren la majoria dels càrrecs públics en mantenir el silló durant 12, 16, 20 anys...i gaudir sine die d’una esplèndida nòmina (i ho deixem ai). Sí, sí... i molt preocupant també el fet de que els partits majoritaris no vulguen canviar la llei electoral, ni parlar de llistes obertes, que seria la millor prova de democràcia elevant a les persones per damunt les sigles de partit.

Veiem que la monarquia s’està convertint en una figura virtual, un anacronisme que es manté relativament intacte pel respecte que encara desperta el rei Joan Carles a la majoria de la població, encara que ja comencen els atacs per la premsa rosa, per algun que altre Anasagasti, i per l’enemic més perillós: l’extrema dreta !!... que enyora les essències d’un franquisme que mai va combregar amb Joan de Borbó. Malament... ben malament pinta el futur de la corona en mans d’un príncep amb “poca espenta” i una guapeta espavilada.

Per si faltava alguna cosa, coincideix aquest aniversari amb l’inici del procés al jutge Baltasar Garzón, que amb l’excusa de suposades irregularitats econòmiques durant la seua estada en EEUU i els tractes de favor rebuts pel Banc de Santander, el que de veritat pretenen és fer-li pagar l’atreviment d’haver assumit l’obertura de les foses del franquisme. Garzón se l’estava jugant en voler fer-li el treball brut a un govern dubtós i acovardit, que a diferència d’altres assumptes on ha sabut donar la talla, en el tema de la guerra civil tira la pedra i amaga la mà, sense dotar de recursos la Llei de la Memòria Històrica... i ara, el juez estrella ho pagarà car, ben car, ja s’encarregarà la Brunete mediàtica d’aconseguir-ho. I encara hem de donar gràcies a Déu per què ningun militar faça sonar els sables...

L’extrema dreta està crescuda, doncs malgrat els Gurtels i la poca imatge del líder Mariano (Maricomplejines, li diu Jimenez Losantos) espera que la crisi econòmica mal gestionada i el desprestigi a què han sotmès al president Zapatero tombaran el govern socialista, així ho diuen les darreres enquestes airejades diàriament pel nostre Canal Nueve mentre silencia altres notícies d’actualitat. Eixe no és el problema, ja que no podem qüestionar l’alternança política que s’ha de produir en qualsevol democràcia, el problema greu radica en la creixent escalada del neofeixisme disfressat amb noves sigles, noves cares i dissolt entre diversos àmbits d’influència social i les entitats cíviques.

La serp extremista desperta després de trenta anys adormissant, i molts polítics de primera línia que fins avui guardaven les formes (a pesar seu) i primer s’anomenaven “centristes”i més tard “conservadors”, ara s’han passat decididament al “sin complejos”, amb tot el que això suposa de perillós. Si, sense complexes actuaren els policies nacionals que fa quatre dies apallissaren als que es manifestaven pacíficament, mans en alt, contra la desfeta patrimonial del Cabanyal i el negoci urbanístic.

No, aquest 14 d’abril no és un aniversari de goig, sinó que l’actualitat mereix una reflexió de tota la gent conscienciada, estiguem o no “en actiu”. Per la meua part ja l’he feta, i poc a poc va prenent forma un pensament que sempre havia rebutjat: Tal vegada els de la CNT tenien raó.

Salut i República !!

La crisi, les crisis...

Recorde fa molts anys, en la Facultat, que el professor va treure a debat una frase d’Edmund Burke, escriptor i pensador polític anglès de finals del segle XVIII, qui asseverava: “Lo único necesario para el triunfo del mal, es que los hombres de bien no hagan nada.”

La veritat és que em va mosquejar el missatge, tal vegada perquè anava dirigit expressament contra els jacobins, dels quals, el conservador Burke era enemic acèrrim, mentre que jo, idealista en demesia, salvant les distancies personals i dos-cents anys després d’aquells esdeveniments, era tan admirador, que qualsevol pensament crític amb la Revolució Francesa (aleshores necessària) no m’inspirava massa simpatia, i menys en aquest cas, quan el concepte de “bé” i “mal” s’aplicava amb una manera d’entendre la naixent doctrina liberal, que aleshores era prou condescendent amb els privil•legis de l’Antic Règim. Però els temps passen i les frases queden per a utilitzar-les en qualsevol època i condició, per a això les van escriure, i ara, seria un bon moment per fer servir la mateixa cita, adaptada a la situació actual.

Són temps de crisi... econòmica. Ens havien assegurat que era el millor sistema possible, la prova evident: el fracàs dels països socialistes i l’anquilosament de la socialdemocràcia. Queda consagrat universalment el culte al lliure mercat, a la mano invisible que todo lo ajusta, la renta variable, el poder de les multinacionals, els monopolis financers, els paradisos fiscals, els brokers, les inversions arriscades de la Banca irresponsable, els beneficis ràpids del capital... Tot això es coneixia i es consentia a tot el món (amb contades excepcions), fomentant l’enriquiment d’uns pocs espavilats a canvi d’ampliar l’horitzó econòmic de la classe mitjana, de baixar el preu dels diners per fomentar el consum bàsic (però també el superflu), d’oferir taxes d’ocupació òptimes, de fer creure a tothom que estàvem rics, que tot estava a l’abast... quan en realitat només teníem el suport creditici del salari. El mètode és ben senzill: Quan n’hi ha circulació de capital es creen llocs de treball, augmenta el consum i creix la demanda... Perfecte.

Acte seguit apareix la imatge triomfalista dels proletaris “afortunats” exhibint el cotxe dels seus somnis, l’apartament de la platja i el dúplex adossat (amb hipoteques de 40 anys), i a bonança del no privar-se de res gastant la nòmina del mes següent. Eixe és el parany del sistema, la realitat de l’ultraliberalisme: - “mentre tu vius la il•lusió, jo em faig més ric”... No és que els pobres no tinguem dret a la vida, faltaria més, el sol ix per a tots i la riquesa s’ha de redistribuir justament entre la societat. Una “cana a l’aire”, un caprici de quan en quan es pot digerir – els diners i els collons per a les ocasions -, les ocasions... però sense oblidar, que per damunt dels desitjos de falsa grandesa està el saber mesurar les nostres possibilitats.

I ara què fem?... Portem ja dos anys de recessió econòmica, amb un creixement desbocat de l’atur i una manca de finançament bancari que ofega les empreses privades. S’ha trencat la cadena pel primer eslavó, la concessió de préstecs, generant un buit de difícil solució. Intentant activar el circuït, Nord-Amèrica i Europa (els països més afectats) varen injectar grans remeses de capital als bancs, però res... han tapat els seus forats per poder mantenir els beneficis, però encara no solten un duro. Per l’altra part, el govern (socialdemòcrata) de l’Estat, ocupat i desbordat en garantir les cobertures socials, dubta en donar el cop de puny necessari i sembla que espera un miracle (la mà invisible del liberal Milton Friedman ???...) que solucione el problema mundial de manera automàtica.

Estic segur que dubta, no per ignorància, sinó perquè les receptes que li suggereixen els oracles (Banc d’Espanya, Brussel•les i el Fons Monetari Internacional) passen per retallar els salaris, les pensions i flexibilitzar els contractes de treball. Mentre tant, l’oposició està encantada pensant que la propera pesca electoral serà espectacular. Vayase señor Zapatero !!

Una vegada més, a pagar el pato “pocarropa”. Però compte !!, aquesta mesura pot resultar perillosa, per injusta... només cal mirar el que ha passat avui a Grècia durant la vaga general: incendis, violència, desordres al carrer... i tres morts.

La cosa va en serio, també a Espanya. La Bolsa ha perdut en unes hores el 5’5% del seu valor i l’Ibex baixava dels 10.000 punts. Els titulars de premsa afirmen que: Los ataques de los mercados especuladores hunden el parket madrileño. Atacs?... És que estem en guerra?... Especuladors en temps de crisi ?... Això no hauria de ser delicte ?. Com és possible tanta tolerància ?... Com és possible que “la crema” del liberalisme mundial, ex-empollons de les Facultats de Ciències Econòmiques, inversionistes i directors de societats financeres, hagen desestabilitzat un sistema econòmic en voler augmentar desorbitadament els seus beneficis?. Com es possible que encara continuen “atacant”?.  Per què els deixen actuar ?...

Tanta impunitat resulta incomprensible !! I mentre tant, el gendarme del món mirat cap a Iran, quan l’enemic més perillós el té dins de casa, als despatxos de Wall Street.

També són temps de crisi... política. Una crisi de valors, d’il•lusió, d’abandó dels ideals que un dia esclataren al carrer, d’aquells compromisos que lentament, però amb eficàcia i amb la força de la raó, van ser capaços de sulsir el règim dictatorial que ens ofegava. Parle de la Transició, és clar...

Molta gent ha desertat de la lluita social, alguns per raons d’edat (tots sobrepassen la seixantena), però també hi ha gent cremada, decebuda de tant egoisme i mediocritat. I tot té una explicació: Els casos incessants de corrupció urbanística i administrativa, l’excessiva quantitat de càrrecs públics, d’assessors innecessaris, la proliferació dels “arribistes” que veuen en la política un refugi fàcil, els sous descarats, el nepotisme, la ineficàcia d’algunes institucions, la prepotència dels alts funcionaris, les ànsies de poltrona, les batalles internes entre “professionals de la política”, els criteris capritxosos a l’hora de gestionar diners públics, la manca de diàleg, la incapacitat per pactar, les picabaralles de campanar, l’acarnissament personal entre membres dels diferents partits, etc, etc. etc. Són factors actuals de deteriorament de la política, que cada dia es fan més impopulars entre els ciutadans, abonant així el terreny dels enemics de la democràcia.

En l’altra cara de la moneda estan els que actuen de manera honrada anteposant la dedicació pública a l’oci i la família (i en alguns llocs arriscant la integritat física). Aquells que han anat a la política a treballar pel seu poble, a millorar-lo, sense pensar en salaris, dietes o negocis... Els joves amb ideals que entenen la política com una il•lusió, un compromís social, no com una carrera ràpida que els permet accedir a un “ofici” on vegetar de per vida ocupant càrrecs orgànics i públics. Ells són majoria, l’esperança de la regeneració.

Pense en la gent de a peu que sua i penca (com cantava Serrat), els que es conformen en llevar-se al primer crit, fitxar de bon mati per viure amb la dignitat que dona el treball. Pense en els empresaris vocacionals, xicotets, mitjans i grans (que de tot hi ha) que estan patint la crisi financera i no poden mantenir els treballadors. Pense en els mileuristes, que encara poden donar gràcies.... en el drama terrible dels aturats, en els estudiants desesperançats, en les viudes i pensionistes de 600 euros de paga, els funcionaris dels nivells inferiors (que semblen els culpables de tot)...

Són l’essència de la nació, la bonhomia que vol viure i deixar viure, somiar, menjar, vestir, i gaudir del cap de setmana sense més pretensions.

Sobre els decebuts, sobre els més dèbils volen descarregar la solució del problema, doncs ninguna recepta terapèutica proposa retallar els contractes blindats dels executius, les nòmines dels directors de la gran banca, dels diputats i senadors (nacionals, autonòmics i provincials), dels magistrats, dels militars d’alta graduació... Ningú parla de pujar els impostos a les grans fortunes, de bloquejar (requisar) el capital evadit als paradisos fiscals, de gravar molt més les despeses sumptuoses, d’incrementar les inspeccions sobre determinades activitats i personatges públics... No... tot això és intocable.

Acaben de penjar (a les 21’30) un nou titular en la web de la Cadena Ser :

Pesadilla en Wall Street

¿Error informático?, ¿movimiento especulativo?, ¿ordenes de venta equivocadas? El Dow Jones se derrumba durante unos minutos casi un 10% hora y media antes del cierre

Recordem novament la frase de Burke: “Lo único necesario para el triunfo del mal, es que los hombres de bien no hagan nada.”

Ara si que m’ho crec.

EN QUIN PAÍS VIVIM ?

         No sóc massa aficionat al futbol, però si no tinc una altra cosa millor que fer, m’agrada veure els equips interessants, sobretot el Barça que “és més que un club” i quasi sempre juga donant espectacle. Dimecres passat, decidit a gaudir de l’eliminatòria amb l’Inter de Milan, vaig connectar el televisor (TV3) mitja hora abans del partit, on estaven retransmetent amb tota normalitat l’ambient previ al match. La cosa pintava bé... les primeres imatges del Nou Camp i els seus voltants eren impressionants. A les 8’35 em prepare un gin tònic i m’assec còmodament al sofà experimentant l’agradable expectació que precedeix als grans esdeveniments.

        Surten els equips al terreny de joc, flamegen senyeres i banderes blaugranes... cent mil espectadors aplaudint, sona l’himne europeu de la Champions... i de sobte la pantalla es queda a fosques i apareix un cartell: No hay señal. Què casualitat home !! vaig pensar... apaga, encén, torna a apagar i encendre... però res... Canviem de canal, TV1, TV2, Tele 5, la 6, la 7... Antena 3... i tampoc. Serà possible tanta casualitat ?... Serà possible que aquest partit siga de pagament ?

        Una barreja de desesperació i curiositat em va envair, fins que passant i passant canals arribe al número 51, el darrer lloc, on tinc desterrat Canal 9. I sí... allí sí que transmetien el partit, gràcies a Déu. Però, com que no suporte la subjectivitat dels locutors d’aquella casa, vaig llevar la veu a la televisió alhora que connectava la radio, de sempre, molt més professional. De quan en quan canviava, però continuava la foscor i el cartellet, fins que vaig desistir del tot resignant-me a l’única solució possible. La resta dels fets ja són coneguts, el Barça eliminat amb un partit de frontó per uns acovardits italians que vingueren a practicar l’antifutbol.

        Acabat el partit, per curiositat torne a TV3.... miracle !!.... miracle !!... ara ja es podien veure les imatges. Com que sóc un poc ignorant i massa benpensant, vaig imaginar que allò va ser una coincidència, una casualitat tècnica, ja que amb el TDT i les emissions digitals no podien donar-se cap tipus de desconnexió o de censura. I una vegada més vaig pecar de “pardet”, doncs l’endemà, el Levante oferia el següent titular: RTVV impide que el Barça-Inter pueda verse en TV3 tras exigirlo por via notarial a Acció Cultural País Valencià. Debido a esta medida, Canal 9 pudo alcanzar durante la retransmisión del partido una cuota de pantalla del 51 %....  Però, en quin país vivim?... Vol dir que d’estar visible l’emissora catalana no hagueren tingut un nivell d’audiència tan elevat?... Mira, mira... doncs si que hi ha gent que veu la TV3.

          Conec sobradament, he patit, i encara pateixc l’odi visceral mostrat a tot allò que ve de Catalunya i contra aquells que gosem admirar el seu passat, el present i el futur (seguidors del Barça inclosos). És pública i notòria la filosofia d’alguns grups “culturals” i partits politics “valencians”, i la pressió que exerceixen per què clausuren els repetidors del senyal de TV3, però jo pensava que amb les noves tecnologies i la legislació que les regula, el tema de les emissions i recepcions ja estava normalitzat a tot Espanya. Però sembla que no, que qualsevol fanàtic en un arravato de mala llet pot anular un dret fonamental: el lliure accés a la informació. Anem prosperant !!... O siga, que podem rebre a casa tota mena de basura televisiva amb programes que donen ganes de vomitar, esoterisme, pornografia, jocs, tele tenda, tertúlies de l’extrema dreta, futbol angés, concursos sobre temes inimaginables, exaltació de la violència... i mentre tant, alguns il•luminats pretenen aturar la recepció de TV3, un dels canals de màxima qualitat i saber fer.

          La noticia aclareix però, que la mesura del govern valencià sembla una resposta a la decisió de la Generalitat catalana de tallar les emissions de Canal 9 i Punt 2 al seu territori. Si açò és veritat, que no ho dubte d’aquest diari, caldrà preguntar-se i preguntar: Ací què està passant?... A què juguem ?...   No sé quin és el problema tècnic o legal que motiva aquestes picabaralles de campanar: “com tu desconnectes jo també desconnecte ”, però si que conec el rerefons polític i els antecedents d’una llarga història anticatalana que ja dura moltes dècades, per això no tinc dubtes a l’hora d’identificar els responsables. Conec sobradament a aquells que voldrien bastir un mur d’acer al nord del País, just entre Amposta i Vinaròs, imposant una frontera infranquejable on no passaren les idees ni la cultura.

         I mentre tant, deixen obertes de par en par les portes de l’oest i del sud.   Eixes no les tanquen !!.

CARMEN VALERO, CRÒNICA D’UNA LLUITADORA

De vegades la pau és només silenci, de vegades la pau no és més que por...

                                                                                    (Raimon)

Retrobar la vida i obra de Carmen Valero Gimeno, no només suposa donar compte d’una excel•lent persona, una dona activa avantatjada per a la seua època, i una mestra que va ser recordada amb gratitud a tots els llocs on va exercir la docència, sinó que a més a més representa un exemple de modernitat, progressisme, compromís polític i unes inquietuds socials molt diferents de les idees que predominaven entre les dones de Silla a començament del segle XX, un temps de submissió i masclisme que els coartava la capacitat de decisió, convertint-se així i sense voler, en una precursora del feminisme. Però sobretot, cal dir que Carmen era una intel•lectual, eixe seria el qualificatiu més adequat de tots els que li pugem atribuir, doncs sempre es va caracteritzar per l’assimilació del saber i la difusió dels coneixements adquirits, d’una manera innovadora, però sense abandonar mai els principis que de ben jove la mogueren a donar la cara pel seu gènere i la seua professió.

Va nàixer a Silla el 23 de març de 1893, al carrer Pi i Margall número 16 (actual c/ Forns, 40), i era la filla major de José Valero Simeón (de sobrenom Pilotes) i Balbina Gimeno Bernat, descendents de dues famílies molt arrelades al nostre poble, els quals tingueren altres dos fills: el segon va ser Pepe (pare de Mercedes, Carmen, Maria i Balbina), i el menut, Adolfo, molt conegut també pel seu ofici d’agrimensor (pare de Pepe i Carmina).

Convençuts de les aptituds de la xiqueta i acabada l’escola primària a Silla baix la tutela de les mestres Dolores Martínez i Milagros Dasí, els pares la van matricular a València al col•legi de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, on va estudiar la carrera de Mestra Nacional, obtenint el títol de l’Escola Normal de Magisteri, amb nota de sobresalient, el 14 d’abril de 1913, recent complits els vint anys. Una nota que ella considerava insuficient, ja que aspirava a la matrícula d’honor per poder continuar estudiant de forma gratuïta i no gravar econòmicament a la família.

Segons el pla d’estudis secundaris d’aquella època, a continuació va passar a l’Institut Lluis Vives de València, però va haver d’interrompre l’assistència a les classes en aprovar l’oposició i ser destinada de mestra a Novelda (Alacant), amb un sou de 1.000 pessetes anuals. La capacitat intel•lectual de Carmen era tanta, que exercint a Novelda es va matricular a l’Escola de Comerç de València... i els resultats varen ser del tot positius, sense pressa però sense pausa i viatjant diàriament a la capital, l’any 1918, quan comptava 25 anys d’edat obté dos títols: en maig el de Batxiller amb la qualificació de sobresalient (cal dir que la promoció era de 216 alumnes, dels quals només 9 n’eren xiques), i en octubre el de Perit Mercantil. Aquest període d’estudi tècnic l’aprofita per a publicar un llibre de càlcul titulat: Problemas de Aritmética Mercantil, que posteriorment va servir de text a l’Escola de Comerç, el qual es conserva com una peça de museu a la Biblioteca Nacional.

No contenta amb aquest singular currículum decideix continuar estudiant a un nivell superior, demana l’excedència del magisteri i en 1920 obté el títol de Professor Mercantil, i dic professor perquè la denominació habitual era la masculina, ja què mai l’havia aconseguit ninguna dona. Però encara li quedava per complir un repte aleshores impensable per a una xica de poble: desplaçar-se a soles a la Ciutat Universitària de Madrid a cursar durant tres anys la Llicenciatura en Ciències Químiques, la qual va obtindre l’any 1923 sense cap dificultat acadèmica.

Un total de cinc titulacions universitàries avalaven el seu palmarès i haguera pogut optar per qualsevol treball, bé en el camp de l’empresariat, les matemàtiques, la comptabilitat o els laboratoris, però tenia dos inconvenients en contra. El primer obstacle era ser dona, això ja li condicionava el camí dins d’un mercat laboral tan específic, i més, si es tractava d’una dona com ella, jove, intel•ligent i amb una bellesa natural que cridava l’atenció. I el segon, és que li agradava la pedagogia de l’escola primària i es trobava més agust ensenyant als joves, especialment a les dones que malgrat tindre la suficient capacitat intel•lectual, no intentaven superar les barreres socials que les allunyava de certes professions reservades exclusivament als homes.

En 1923 pren la gran decisió i sol•licita el reingrés en el magisteri, estant destinada a Oliva, on es va incorporar en setembre guanyant un sou de 2.500 pessetes anuals. Ací comença una etapa de relativa tranquil•litat professional, on es va dedicar a formar una família casant-se amb Luís Fiol Alós, natural de València ciutat, el dia 21 de juny de 1926, als 33 anys... una edat considerada massa tardana en les dones d’aquella època, confirmant així el lema de la seua vida: primer l’estudi, i la resta ja vindrà.... El seu marit era un industrial del sabó, la família tenia una fàbrica al carrer Guillem de Castro de València i pensaven ubicar-ne una altra a Oliva, d’aquesta manera es va conèixer la parella. Del matrimoni va nàixer un fill: Lluís Fiol Valero, l’any 1928.

Tot això suposava la culminació d’una meta personal i una seguretat econòmica, però en compte d’acomodar-se i no “crear problemes”, que era la consigna de la majoria dels companys de professió, Carmen Valero opta per la via del compromís intentant dignificar una docència aleshores desprestigiada. Recordem que a la dècada dels anys vint les nòmines eren de misèria, per això aquella frase: “pateix més fam que un mestre d’escola”.... Els centres depenien dels pressupostos municipals i no tenien recursos materials, doncs la majoria d’escoles eren espais habilitats a corre-cuita en cambres o magatzems llogats a particulars, on s’impartia un ensenyament irracional i ultraconservador. L’assistència a classe a penes es controlava, semblant normal que als 10 u 11 anys els xiquets abandonaren els estudis per necessitats familiars, i el més greu encara: per la manca d’estímuls. Però allò que més qüestionava Carmen era la discriminació de sexes que imposava el sistema educatiu, ja que els temaris oficials de l’ensenyament femení es basaven exclusivament en la lectura i la cal•ligrafia, en fomentar les habilitats domèstiques amb la “costura” i altres activitats d’entreteniment com era aprendre de memòria la lletania del rosari deixant de costat les assignatures de ciències i càlcul, precisament les que ella considerava fonamentals i havia estudiat en competició amb els homes.

Davant aquesta deplorable realitat, la seua lluita es centrarà en la reivindicació d’una escola igualitària i en defensar els drets de la dona, començant ja des de la infància. En relació als alumnes va intentar potenciar-los la personalitat i formar xiquets d’esperit crític a través d’un ensenyament racional més atractiu. Tot això requeria, a més de millorar els programes vigents, complementar-los amb activitats extraescolars com les missions pedagògiques, les colònies escolars, biblioteques públiques, coeducació de sexes, classes d’adults, etc., però topava amb tres problemes molt greus: la poca motivació dels mestres, la manca de recursos materials i l’actitud recelosa dels cercles conservadors locals.

El primer escull va entrar en vies de solució a partir de la proclamació de la República, quan s’impulsa el reciclatge professional dels mestres, l’augment de places, de salaris i de les instal•lacions escolars mitjançant el Plan Profesional del Magisterio de 1931, que intentava regenerar el professorat amb una formació universitària compromesa socialment, però en canvi, les resistències polítiques a la reforma no van permetre consolidar un programa d’ensenyament consensuat, propiciant així el desgast, quan no el fracàs, d’aquella empenta educativa tan innovadora, que entre altres millores va edificar a tot Espanya 2.500 grups escolars nous i va incrementar amb 1.000 pessetes anuals el jornal dels mestres (un 25 %).

Carmen, que havia optat obertament per les tècniques freinetistes basades en els postulats laics del pedagog francès Celestine Freinet, prompte s’identifica amb les reformes mampreses pel Ministeri d’Instrucció Pública, i decididament passa a l’acció. Primer col•labora amb la FUE (Fundación Universitaria Española) en l’organització i millora de les colònies escolars d’estiu, estant nomenada membre d’honor en reconeixement a la seua tasca, en companyia de personalitats tan il•lustres com: Rodolfo Llopis, Teodor LLorente, Pesset Aleixandre, Sigfrido Blasco i Aparicio Albiñana. (Notícia apareguda al diari El mercantil Valenciano de 19 de febrer de 1933). Una altra mostra del seu compromís social la veiem quan en companyia de Francisca Sanchís, Guillermina Medrano i Enriqueta Agur, funda la FETE - UGT (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza), que posteriorment es va convertir en el sindicat de mestres i professors universitaris, al qual li va dedicar bastants mesos del seu temps lliure viatjant a València, Villena i Alacant.

A l’escola d’Oliva, a més d’ocupar el càrrec de tresorera del centre va fundar la revista Caperucita Roja, “Periodico infantil, redactado e ilustrado por las niñas de la Escuela núm. 1”. Tinc a les mans una copia del primer exemplar (abril de 1936), i he de dir que és una autèntica delícia fullejar aquesta mostra de pedagogia innovadora. En la portada veiem una nota manuscrita de Carmen, convertida aleshores en cap de redacció, la qual saluda al poble i dona les gràcies a les autoritats locals pel recolzament al món escolar, mentre a l’interior, una dotzena de xiquetes comenten les pròpies inquietuds i aporten suggeriments als problemes quotidians del col•legi, aconseguint així el seu objectiu: fomentar l’esperit crític i participatiu dels alumnes.

I esclata la maleïda guerra civil... Al moment de la sublevació militar el seu marit es trobava de visita com a representant comercial a Ceuta, Melilla i les ciutats del nord d’Àfrica, per la qual cosa va quedar aïllat i sense poder tornar a casa durant els tres anys següents. El seu fill Luís encara recorda aquell mes de juliol de 1936, quan estava estiuejant a les colònies de Bunyol i anaren uns camions de milicians per a traslladar tots els xiquets a casa; però a València la situació era molt perillosa, ja que enfront mateix de la casa dels sogres estava la txeca de Santa Úrsula i les Torres de Quart convertides en presó... i com allò no era un espectacle massa agradable per a un xiquet, Carmen va voler tindre’l al seu costat vivint a Oliva durant tota la guerra, una dona sola amb un xiquet de 8 anys.

Les notícies que tenim d’aquest període caldrà analitzar-les amb la màxima objectivitat, ja que estan recollides del consell de guerra sumaríssim (numero 10.034 - V - 39) que se li va formar en maig de 1939, només finalitzar la contesa. I cal dir, que com a font d’informació històrica, aquests processos militars no són massa fiables, ja que per justificar les condemnes, els fiscals (la majoria coronels) exageraven o inventaven acusacions, mentre que als advocats defensors (la majoria capitans) els resultava molt difícil aconseguir testimonis favorables perquè ningú s’atrevia a declarar en favor dels encausats. Al sumari de Carmen Valero apareixen denúncies del Servei d’Informació i Investigació de Falange i l’Ajuntament franquista d’Oliva, que a més de les acusacions genèriques de desafecta al Movimiento i exaltación a la rebelión, asseguren que:

- Va ser fundadora del partit Izquierda Republicana amb el carnet número 12, formant part de la presidència d’una de les taules en les eleccions de 1936, les que donaren la victòria al Front Popular.

- Va ingressar al Partit Comunista en 1937, organitzant a Oliva la secció de Mujeres Antifascistas, on va ocupar la Secretaria del Comitè Local impulsant diverses activitats culturals com una escola nocturna i la biblioteca popular.

- Va formar part del Socorro Rojo Internacional col•laborant en la recaptació de diners i en un taller de confecció de roba destinada als combatents del front, utilitzant les màquines de cosir que s’havien requisat.

I finalment apareix una declaració un tant contradictòria, que en realitat resumeix la seua actitud en política: “Es cierto que gozaba de gran ascendiente entre los dirigentes marxistas... No se le conoce que publicamente realizara propaganda en favor del Frente Popular, però en sus conversaciones siempre se manifestó entusiasta de los postulados izquierdistas”.

Durant els 8 mesos que va durar el procés penal, Carmen va viure una angoixa permanent, sabedora de què com a funcionària pública i persona molt significada al poble, els guanyadors de la guerra anaven a jutjar-la en represàlia a unes idees que mai havia ocultat. El règim de Franco volia escarmentar durament els “desafectes”, de tal manera que la simple acusació d’haver militat en organitzacions d’esquerres ja implicava una condemna de 12 anys de presó; haver ocupat un càrrec polític significava 30 anys; i un acte violent era pena de mort segura. No obstant això, el seu judici va ser un dels pocs que aconseguiren una sentència absolutòria, signada el 27 de desembre de 1939:

“Debemos absolver a la procesada Carmen Valero Gimeno, del delito de exaltación a la rebelión del que le acusó el Ministerio Fiscal, en razón a no resultar probados los cargos que se le formulaban, debiendo ser puesta en libertad tan pronto se apruebe esta resolución por el Ilmo. Auditor de Guerra de la 3ª Región Militar”.

L’explicació ve donada, no per la benevolència del tribunal, que en casos molt semblants va actuar amb extrema severitat, sinó per la inusual quantitat de testimonis favorables que de forma espontània va rebre la defensa. Carmen podia sentir-se orgullosa perquè molta gent es va jugar el prestigi intentant lliurar-la d’aquell immerescut malson, i tant a Silla com a Oliva es varen mobilitzar familiars i amics, convençuts de què una persona amb el talent, la qualitat humana i la trajectòria professional de “donya Carmen” era incapaç d’haver realitzat accions punibles. Veiem d’on provenien els informes positius:

De Silla:

- D. Salvador Espín Gallén, rector de la parròquia.

- D. Diego Gutiérrez, alcalde de Silla.

- José Maria Antich, Jefe Local de Falange.

D’Oliva:

- Consuelo Sanz, zeladora de la Confraria de la Verge del Carmen.

- Sor Bienvenida Esteban Ripollés, superiora de l’asil d’ancians desemparats.

- Declaració conjunta signada per 36 noms i cognoms d’alumnes seues, avalades pels respectius pares.

- Concepción López y Rodríguez de Rivera, encarregada del Socorro Blanco.

- Rafael Antich Espuig, Secretari de Falange.

- Justo Martí, alcalde d’Oliva i pare d’una alumna seua.

- Isabel Roig, viuda d’un mestre assassinat que va ser company de Carmen.

- Milagros Guardiola Vallés, esposa de Domingo Parra, el cap de Falange Local.

- Maria Soria i Vicente Sarias, matrimoni que va ser empresonat pel Comitè CNT-FAI.

Tots ells alaben la integritat moral i la bona fama de la processada, aportant emocionats testimonis del seu comportament assenyat i humanitari durant els anys de guerra civil, i acaben demanant al tribunal l’absolució. I finalment tenim el seu plec de descàrrecs, on en cap moment abomina de les idees progressistes, argumentant que va actuar en consciència posant-se al servei de la legalitat republicana, fent escola com era la seua obligació, promovent activitats culturals i ajudant als necessitats, però sense aprovar mai els procediments revolucionaris que els cenetistes havien implantat, entre altres, la incautació dels bens i la terra dels seus pares a Silla. Dels testimonis anteriors es dedueix que aquella postura crítica amb el Comitè d’Oliva li va reportar amenaces, enfrontaments i algun disgust personal, encara que això serà precisament l’eximent principal que va considerar el tribunal per poder absoldre-la.

Carmen torna a Silla amb el seu fill d’11 anys, desvalguda moralment, sense feina i en situació de llibertat vigilada, que era com quedaven la majoria dels “rojos” que havien patit un judici sumaríssim, no obstant, estava satisfeta pel resultat del procediment penal. Però encara no s’havia acabat el seu suplici...

Immediatament comença les gestions per reincorporar-se a l’escola, ja que tenia la plaça en propietat reconeguda per Ordre Ministerial de 27 de gener de 1940 amb una dotació de 5.000 pessetes, però no es va poder incorporar. El Tribunal de Responsabilitats Politiques no va ser tan benvolent i li havia obert un expedient, el número 847, obligant a què el Comitè Depurador la inhabilitara del magisteri amb la prohibició expressa d’impartir qualsevol tipus de docència, corrent així la mateixa sort de milers de mestres que varen exercir en la zona roja durant els governs del Front Popular, acusats genèricament de “difondre les idees marxistes” i separats de les aules fins que provaren la seua innocència.

Ho va intentar en repetides ocasions però no li varen fer cas, era el preu que havien de pagar els funcionaris depurats: a més prestigi personal més sanció professional. Per altra banda, la relació amb el seu marit s’havia deteriorat, no el tenia al seu costat... i per ajudar a passar casa va haver de subsistir, quasi d’amagat, donant classes particulars de comptabilitat i de reforç als alumnes de batxillerat de Silla. Aquella va ser l’època més grisa de la seua vida degut a la privació professional que es va perllongar durant onze anys, però com a contrapartida va poder gaudir per primera vegada del seu poble, dels germans, les nebodes i el bon veïnatge que mai li va tancar la porta: la tia Rogelia, la tia Conxa la de Jacobo, la tia Matilde, el tio Gordet, el tio Rosaleny... i moltes més persones que encara recorden la seua educació esmerada, la discreció en el tracte i les atencions que prodigava a tots aquells que necessitaven un consell o un poc de companyia.

Un altre objectiu gratificant va ser dedicar-se a preparar el futur del seu fill “Luisito”, de qui va fer un bon estudiant i un home “de profit”, com es deia aleshores. Aquest xicot es va fer famós en el món de l’esport arribant a ser campió de Llevant de 100 i 400 metres llisos, i en natació també va batre un rècord creuant l’Albufera des de la Devesa al Port de Silla, en hora i mitja, una gesta que va tindre per testimonis els delegats del Club Nàutic Delfín i els paisans que l’acompanyaren en la barca: Vicent Morera, Jesús Llopis, Pepe Espuig, i son tio Adolfo Valero (diaris Levante i Marca, agost, 1952).

Després de cinc apel•lacions infructuoses, per fi, en febrer de 1951 el Jutjat Superior de Revisions dicta una resolució per la qual es podia reintegrar al magisteri, però estava controlada de tal manera que li condicionaven la mobilitat personal i limitaven els drets professionals: “con la sanción de ejercer dentro de la provincia, no pudiendo solicitar vacantes durante dos años e inhabilitación para cargos directivos y de confianza”. Carmen comptava aleshores 57 anys, però encara li quedaven forces per continuar ensenyant, i com a bona lluitadora va acceptar una vacant a la població de Bètera. Com que ja era major i el desplaçament diari resultava molt complicat (autobús, tramvia i trenet), el pas següent va ser mudar-se a València, al carrer San José de Calasanz, on va viure activament fins que va finalitzar el període laboral reglamentari, sempre en contacte amb el món cultural i universitari. I només jubilar-se, el seu fill que estava recent casat, va intentar endur-se-la a Madrid on havia estudiat la carrera d’enginyer tècnic i treballava a l’empresa Telefunken, però després d’una temporada de viure amb els novençans, donya Carmen, d’esperit independent i ànima lliure per naturalesa, va decidir tornar a Silla per acabar plàcidament la vida que li quedava, que malauradament ja era molt poca.

Es va morir en quatre anys... el 19 de setembre de 1962 a la mateixa casa on havia nascut. Tenia 69 anys, i està soterrada al cementiri municipal.

Aquesta és la crònica agredolça d’una intel•lectual que no es tragué mai del damunt el pecat mortal de ser admiradora de D. Manuel Azaña, d’haver militat en Esquerra Republicana, de participar en la fundació d’un sindicat reivindicatiu i apostar pel treball permanent de dignificar els mestres i els alumnes. Carmen va morir en plena dictadura amb l’amarga sensació de què la lluita havia resultat estèril perquè havia topat amb un mur reaccionari que li frenava el desig d’aplicar el progrés al món de la docència. I com tantes altres persones d’aquella generació, la seua vida va ser truncada per la guerra civil, resultant una trajectòria amb dues fases molt distintes: la primera d’estudi, de lluita i d’il•lusió pel canvi... i la segona de patiment, de frustració, de silenci... un silenci anònim imposat per la repressió i destinat a què celebritats com ella caigueren en l’oblit, que és la pitjor de totes les condemnes.

Però no ho han aconseguit... Els temps han canviat i les coses són molt diferents; gràcies al sacrifici i a la llavor sembrada per persones com ella (que poc a poc anirem retrobant), la utopia pedagògica s’ha tornat realitat, i a hores d’ara, xics i xiques gaudeixen d’un règim acadèmic molt més democràtic i amb les mateixes oportunitats per a l’estudi, podent elegir lliurement el seu futur. Per això no l’anem a oblidar... de cap manera.

Al seu poble natal li dedicarem un edifici o un carrer, i proclamarem als quatre vents l’orgull d’haver retrobat una avantpassada tan il•lustre. A Oliva, l’historiador Joan Morell està recollint informació als arxius i entre les alumnes supervivents de “donya Carmen”, per a publicar una merescuda biografia. A la Universitat, el lloc on tan agust es trobava, la professora Carme Agulló del Departament d’Història Contemporània també pensa incloure-la en la nòmina de mestres lluitadores per la dignitat de la professió. I fins i tot a l’estranger, doncs si consultem la guia Spain’s Women Intellectuals 1890-1920 del doctor Kirsky Hooper, de la Universitat de Liverpool, trobarem Carmen Valero compartint honors amb Concha Espina, Margarita Nélken, Maria Guerrero o Emilia Pardo Bazán.

D’aquesta manera, situant-la al lloc que li pertoca, esperem fer justícia a la memòria d’una intel•lectual que la història “oficial” ens havia amagat, una dona de Silla molt especial, que creix a mesura que es coneix.