EL “CAMI DE LLEVANT”, LA RUTA ORIENTAL DEL CAMÍ DE SANTIAGO.

Informe del Cronista Oficial a la Junta de Govern de l’Excm. Ajuntament de Silla.



Tothom coneix els dos trajectes que des de França apropaven els peregrins europeus a la catedral de Compostela, on reposen les restes de l’apòstol Santiago, un dels llocs emblemàtics més visitats de la cristiandat medieval. La imaginació ens retroba els devots de capa, barret, bastó, petxina i carabasseta trepitjant entre les boires espesses i els castanyars colorits per la tardor, creuant per damunt dels ponts romànics escampats per les valls de la Cantàbrica. Eixa és la imatge associada.
Però poca gent sap que també existia una tercera ruta, l’anomenat “Camí de Llevant”, que enmig d’un paisatge àrid i menys idíl·lic, creuava la península en diagonal i enllaçava la Mediterrània amb l’oceà Atlàntic. Aquesta ruta cultural i religiosa era utilitzada no sols pels valencians, sinó també per habitants de les illes mallorquines i els residents en el Regne de Nàpols i Sicília, que aleshores formaven part de la Corona d'Aragó, mantenint-se amb total vigència fis el segle XVIII, quan van començar a decaure els antics hospitals de pobres i els costums medievals de peregrinació obligatòria.
Aquest camí s’iniciava al port de València, i vorejant cap al sud l’antiga Via Augusta pel terme de Silla recorria la nostra província, continuava per Albacete, Toledo, Àvila, Zamora, Ourense i Pontevedra, i es dividia en 41 etapes al llarg de 1.150 quilòmetres, aquestes són orientatives i calculades pensant en la distància a recórrer, entre 20 i 30 km al dia, i en les possibilitats de fer nit en cada lloc. El camí estava estructurat en dos grans blocs: de València a Zamora és conegut com a Camí de Llevant, i de Zamora a Santiago puja vers al nord aprofitant la Via de la Plata.
Segons les investigacions de la filòloga Empar Sánchez Ribes (actual vicepresidenta de l'Associació d'Amics del Camí de Santiago), va comprovar que en alguns hospitals valencians existia constància documental de l’estada en els dits centres de pelegrins italians que havien arribat al port per iniciar la ruta, així com les distintes poblacions on també van acollir els pelegrins d’aquells temps.
Sobre les restes o vestigis dels hospitals que es van alçar entre els segles XIII i XIV, afirma que s’han localitzat un total de tretze centres d’acolliment en la província de València, principalment en les poblacions d'Alzira, on va haver-hi tres centres sanitaris, Algemesí, Xàtiva i Alberic, Alfafar, Canals, Vallada i Font de la Figuera. Tots ells atenien en exclusiva als pelegrins, encara que en l’actualitat només perduren els edificis d’alguns d’ells com l’antic Hospital General de València (actual Biblioteca), el monestir de la Trinitat, el convent de la Puritat i el monestir de Sant Vicent de la Roqueta.
Però també haurem de parlar de Silla, ja que hi havia dos elements directament vinculats al tema que estem tractant. El primer era l’hospital de pobres, vigent des del temps de la conquesta, precisament per ser l’Orde de Sant Joan de l’Hospital la que va rebre les rendes fiscals i el patronatge del nostre poble, on com era de costum, al costat de la parròquia habilitaren una dependència per acollir els necessitats i peregrins de la ruta que creuava el centre de Silla per l’actual eix viari dels carrers València i Sant Roc, antigament anomenada “Camí de Xàtiva”. L’hospital de Silla, annex a la casa abadia, el tenim descrit en diverses visites pastorals, la primera en l’any 1401, posteriorment de 1596 a 1609, mantenint-se actiu fins mitjan segle XIX amb diverses referències documentals sobre trasllats de malalts.
El segon element a considerar és l’ermita de sant Roc, situada a l’eixida de la població junt a la casa-venta recentment recuperada, un oratori que podem datar a les acaballes del segle XIV, assistit per religiosos tonsurats que vivien de la caritat dels peregrins, tant els de la contornada com els de llarg recorregut. Aquest lloc també disposava d’allotjament per als ermitans, un pou d’aigua amb bevedor per a les cavalleries, i una venta d’avituallament... i el tenim perfectament documentat en les visites pastorals que l’arquebisbe Ribera va efectuar al segle XVI.
Pels esmentats antecedents, resulta ben palesa la relació de Silla amb aquesta ruta oblidada que retroba el treball d’Empar Sánchez, publicat amb el títol “De València a Santiago, una altra ruta a Compostel·la”. L'obra ha rebut el títol honorífic de Llibre d'Interés Turístic Nacional que concedix amb caràcter extraordinari la secretaria general de Turisme del Ministeri d'Indústria i Comerç. Així mateix, la producció cartogràfica ha sigut distingida amb el premi Bancaixa-Universitat Politècnica de València. Tot el recorregut del País Valencià ha sigut traçat de la manera més fidel a l’època amb la col·laboració de la Conselleria de Territori i Habitatge, que va marcar el camí amb rodes de calçada romana amb símbol en color groc típics del camí compostel·là.
En l’actualitat, l’associació “Amics del Camí de Santiago de la Comunitat Valenciana” fundada en 1987, compta amb un total de 219 socis, que entre altres gestions divulgatives s’estan encarregant de materialitzar la senyalització de la ruta en col·laboració amb els respectius ajuntaments, així com la possibilitat de que la policia local puga segellar la cartilla dels peregrins que a partir d’ara transiten les poblacions.
Per la qual cosa, donat el caràcter històric i cultural de la proposta, i reiterant-me en l’informe que vaig emetre el 25 d’abril de 2007 (del qual adjunte una còpia), considere de gran interès accedir a totes les peticions.



Silla, 4 agost 2008


Josep Antich

LES DONES AL NOMENCLÀTOR

Al llarg de la història, el nom dels carres sempre ha assolit un simbolisme molt acusat, el qual va evolucionar des del referent toponímic o gremial vers al santoral, la nòmina de polítics triomfadors i els personatges cèlebres, que generalment estaven dedicats als homes, amb l’única excepció de la reina Isabel II (als períodes constitucionals), la Mare de Déu i les diferents verges pietoses. Les dones “normals” no mereixien cap rellevància social ni política perquè no era aquest el seu paper... com a molt, de quan en quan despuntava alguna escriptora o artista, però sense rebre la consideració de ser proposada per a retolar un carrer, acabant eclipsades per un masclisme excloent i una societat patriarcal que es reservava tots els honors, entre altres, figurar al Nomenclàtor.
No resulta gens fàcil trobar noms femenins “importants” perquè la dona va tardar segles en incorporar-se al món professional i a les funcions públiques. Serà a mitjan segle XIX quan els moviments d’alliberament van conscienciant la societat i modificant les pautes de comportament, atorgant a les dones el rang que requerien, permetent-los accedir a la docència i la medicina auxiliar. Mestres, comares, infermeres... eren les tres carreres que aleshores les dones podien desenvolupar, doncs la resta de titulacions eren patrimoni del sexe masculí. El primer pas s’havia donat, però encara era insuficient per a generar els referents socials que es requerien per passar a la posteritat.
A partir d’ací ja coneixem l’evolució de la presència femenina en tots els estaments socials, fins i tot superant els homes, però malgrat aquest nivell que ja gaudeixen diverses generacions, encara són pocs els indicadors de la genealogia femenina en les ciutats, on els noms de carrers, sinó vedats, almenys continuen bastant desequilibrats en detriment seu. És arribada doncs l’hora de l’equiparació, i si els criteris polítics passen per batejar els nous viaris amb noms de persones (una opció que requereix moltes precaucions), caldrà analitzar la composició actual i anar enllestint una proposta protagonitzada per dones, però sense caure en l’extrem contrari de la discriminació, ni tampoc obstinar-se en equilibrar la proporció només per què si, sinó elegir aquells casos que veritablement s’ho meresquen, al marge del seu gènere.
El cas de Silla és una evidència que es pot extrapolar a la majoria de poblacions, ja que consultant els documents d’arxiu només hem localitzat, a començament del segle XIX, un carrer de Serafina (Serafina Ferrando), que corresponia a l’actual carrer de la Llibertat, anomenat d’aquesta manera perquè la senyora en qüestió era la propietària de la majoria de les cases. A hores d’ara, dels 230 noms adjudicats, només 8 tenen relació amb la dona (un 3’4%).
Nascudes a Silla: (5) Bernardina Torres, mestra. Carmen Navarro, cantant. Dolors Salvador, mestra. La Catarra (Dolors Iborra), benefactora. Vicenta Gomar, comare. Relacionades professionalment: (1) Jesusa Pertejo, doctora. Relacionades per veïnatge: (1) Pilar Soler, lluitadora antifranquista.
I sense cap relació: (1) Sor Isabel de Villena, escriptora.

La resta dels carrers es distribueixen d’aquesta manera:

- 40 Poblacions valencianes
- 26 Antics topònims rurals
- 22 Antics topònims urbans
- 11 Reis
- 10 Escriptors
- 8 Personatges històrics
- 8 Rius
- 7 Sants
- 7 Serres i muntanyes valencianes
- 7 Institucions antigues
- 6 Metges
- 6 Pintors
- 6 Comarques valencianes
- 5 Científics
- 4 Vents
- 4 Càrrecs antics
- 4 Esports tradicionals
- 4 Tradicions ( Porrots, Carxofa, la Murga, la Murta)
- 3 Mare de Déu (Àngels, Desemparats, Pilar)
- 3 Professors universitaris
- 3 Músics locals
- 3 Conceptes indefinits (Llibertat, Independència, Caritat)
- 3 Personatges històrics relacionats amb Silla
- 3 Resta personatges locals (fills del poble)
- 2 Santes (Teresa, Stma. Trinitat)
- 2 Dates històriques
- 2 Mestres
- 2 Entitats locals (Lírica i Cooperativa)
- 2 Resta de toponímia (Gibraltar, Espanya)
- 1 Institucions (Guàrdia Civil)
- 1 Rectors
- 1 Oficis (llauradors)
- 1 Militars guerra civil (Vicente Zaragozà).
- 1 Aristòcrates (Marqués del Túria)


Referent als homes se’n localitzen 65 (el 28% del total). Nascuts a Silla: Vicent Zaragozà, militar; Ricardo Garcia, metge; Arturo Simó, el Satisfetxo; Planells (José Maria) alcalde; Mestre Penella (Fernando), músic; José Maria Zaragozà Antich, pedagog; José Iborra Peris (de Germans Iborra) benefactor. Germans Antich, músics. Total 9.
Relacionats: Ximén d’Urrea i Fernandez d’Azagra, conqueridors; Bernardo González, metge, Francisco Bohigues, rector; Delfin Martí, metge; Dámaso Garcia, metge; José Alcamí, metge. Total 7.
Sense relació: 49

Fet aquest recompte, també apreciem una discriminació respecte dels nadius, que són en total 14 representants dels reconeixements personals. Què vol dir?... És que a Silla no tenim Història?... És que no hi ha hagut cap celebritat?... No és això, l’explicació ve donada pels criteris que s’utilitzaren al moment de revisar els noms en el canvi democràtic de 1979, quan es va optar per “despersonalitzar” un nomenclàtor castellanitzat i feixista, incorporant la toponímia i els referents tradicionals com els valors fonamentals de la nostra identitat.

Malgrat els importants canvis duts a terme, es respectaren tots els referents religiosos i encara se’n deixaren d’altres molt qüestionables en un sistema democràtic, com pot ser l’ideòleg franquista José Maria Pemán; el genocida Hernán Cortès; el Marqués del Túria, vinculat a Silla només per les propietats que tenia; el mestre Ribera, un carlí exaltat que va combatre amb la facció armada la Constitució de 1869; Vicent Zaragozà, un oficial del bàndol nacional, que estaria justificat si també hagueren posat en la placa el seu germà José Zaragozà Romeu, el Groguet, capità de l’exèrcit republicà. Carrer dels germans Zaragozà, no haguera estat millor d’aquesta manera ?
Aleshores, en compte de magnificar altres noms propis representatius de la democràcia i l’esquerra governant, es varen fixar les bases de les futures retolacions, acordant, que si no era necessari i per evitar greuges comparatius, havia que limitar els noms de persones. D’aquesta manera es va continuar retolant, fins que l’any 2000, a ran de l’expansió del planejament urbà es tornen a aprovar noms de persones, algunes d’elles relacionades amb Silla, però d’altres no...
Com a cronista, he participat en elaborar les propostes que m’han encomanat, sempre asèptiques i localistes, doncs considere que batejar un carrer és un tràmit molt seriós i independent de la ideologia del govern de torn, un acord que mai s’hauria de modificar en el futur, perquè el procés és senzill quan es tracta de carrers nous, però bastant complicat si és tracta d’un canvi de nom que cal comunicar a les instàncies oficials i a les companyies de serveis. Si volem la perpetuïtat basada en el consens, és aconsellable reflectir la geografia de l’entorn, referents de la història local, els costums, els oficis perduts, les tradicions... i també totes aquelles persones mereixedores, però sempre que es donen unes condicions mínimes de selecció:

- Que qualsevol ciutadà puga suggerir noms lliurement, per escrit i raonant mínimament de qui es tracta.

- Formar una Ponència del Nomenclàtor amb persones qualificades per a debatre les propostes i elaborar un dictamen.

- Els noms elegits hauran de ser representatius, amb una trajectòria brillant en la seua professió i activitat social.

- Que estiguen relacionats amb la població, bé per naixement o per haver desenvolupat la seua activitat professional.

- Que hagen mort, excepte si se’ls ha concedit el tractament de fill predilecte o fill adoptiu.

- Que l’acord final es consensue al màxim per la corporació municipal.


Si l’objectiu és equilibrar el nomenclàtor en els pròxims anys perquè els carrers siguen un exponent qualificatiu i quantitatiu (el percentatge de dones és el 52% del cens), hem de treballar en dos nivells, el passat i el present. Caldrà revisar la història local i retrobar minuciosament la presència femenina; i sobre el moment actual fer visibles les dones que, des de diferents camps d’actuació i treball en la societat civil, han destacat per la seua contribució a la cultura, l’art, el treball, la solidaritat, la pau i el civisme.
A expenses d’una argumentació més documentada, se m’acut un primer suggeriment:

Significació històrica.

Fàtima. Esposa d’Abdusalem Toyretes, moro de Silla, la primera dona que apareix citada en un document de compravenda. Segle XIII.
Na Caterina de Montcada. (Duquessa de Montalto) Comanadora de Silla, que va propiciar diverses reformes en la casa castell. Segle XVII.

Actrius locals difuntes: Anna Maria Banyuls, Carmen Bonell, la Fetgeta.

Mestres nascudes a Silla: Elena Esteve (1860). Anna Zaragozà (1871). Vicenta Simó (1887). M. Teresa Polo (1890). Conxa Rostoll (1909). Conxa Rubio (1918)...

Oficis i ocupacions:

La Filanera de Silla, cantada per Jaume Roig a l’obra “L’espill de les dones”. La Molinera de Silla, protagonista d’un sainet de Leandro Torromé.
Carrer de la dona treballadora, Carrer de les Mestresses (ames de casa), Pescateres, Peyteres (trenaven la palma del margalló fabricant estores, canastres i cabassos), Carnisseres, Veremadores, Cuineres, Forneres, Brodadores, Maseres, Sucreres, Floristes, Cordelleres, Comares, Modistes, Infermeres, Monges, Fadrines (sirventes), Bugaderes (anaven a fer les bugades per les cases dels rics), Calcineres (emblanquinadores)...

Festes i tradicions: Carrer de les Cambreres del Crist, Carrer de les Falleres, Carrer de les Artistes de Silla...

Nom genèrics: Carrer de les Novençanes. Carrer de les Mares. Carrer de les Avies. També podríem fer servir noms de flors: Carrer de la rosa, de la violeta, de la orquídia, de les Enramades.... De conceptes o elements feminitzats: Carrer de la Concòrdia, la Fraternitat, l’Amistat, la Felicitat... Carrer de la Mar, Carrer de la Lluna, de l’Albada...

Per assegurar la toponímia perduda: Carrer de la Moreria, de la Fillola, de l’Estacioneta, de la Pinaeta ...

Tot es qüestió d’imaginació i voluntat, però sobretot de consens.

EL PORT DE SILLA

PUBLICAT EN LA GUIA DE LA "FIRA DE SANT SEBASTIÀ", GENER 2008



Aquest lloc tan entranyable per on accedim directament a l’Albufera, a més de ser un referent paisatgístic singular, també té molta història al seu voltant. Emplaçat a 2 quilòmetres a l’est de la població, al límit entre l’horta i l’arrossar, quan els visitants el descobreixen per primera vegada, sempre de manera casual... troben un paratge relaxant i deliciós per on sembla que no ha passat el temps. La seua antiguitat no la podem datar amb exactitud, ni tan sols el punt exacte on va estar emplaçat el primer embarcador; només hi ha referències escrites dels antics cronistes (Beuter, Escolano, Huici, etc) que daten els aprofitaments naturals en una cronologia pre-romana, com foren les primeres dessecacions fetes pels cartaginesos a la frontera oest, just on es troba el nostre terme.
Però, deixant de costat hipòtesis no demostrades, si sabem d’una important activitat pesquera al segle XIII, doncs segons el privilegi lliurat el 5 de febrer de 1248 a favor de l’Orde de l’Hospital, el rei Jaume I, que tres anys abans havia decretat l’expulsió dels musulmans de l’horta de València, per assegurar-se l’impost del “quint” amb que estava gravat el peix, permeté a cent famílies de moros seguir habitant a Silla, de les quals, seixanta havien de ser homes que saberen navegar les barques que havia disponibles, uns pescadors que foren desallotjats del Barrasí i enviats als afores, vora el camí del Port, naixent d’aquesta manera l’anomenat Raval, que correspon a la zona de la Font de la Bàscula. Aquest document demostra la importància que aleshores assolia el Port, capaç d’allotjar almenys 60 embarcacions i la infraestructura complementaria formada pels habitatges, magatzems per guardar les xarxes, drassanes per treballar els calafats, etc.
Sobre l’emplaçament antic, atenent la traça dels camins, la composició material dels terrenys adjacents, les dimensions del llac al període medieval, i tenint en compte que el creixement de l’arrossar és artificial a partir dels “establiments” dels segle XVIII, caldrà situar-lo prop del lloc actual, on aleshores arribava la línia d’aigües del lluent. Segons els homes vells, sembla que el primer embarcador estava situat pels voltants del Saladar, el testimoni més evident ve donat per la quantitat de carreus que fins una quarantena d’anys encara havia escampats per la zona, unes pedres que foren reutilitzades en reforçar diverses sèquies del terme, quan no destrossades i picades per compactar els camins.
La seua funció va donar nom a una partida del terme a banda i banda de l’anomenat camí del Port o “de les Eres”, que foren donades al poble l’any 1307 per a batre el blat, la collita majoritària, ja que aleshores, l’arròs era molt escàs i només es cultivava als aiguamolls naturals. Tota aquesta zona formava una franja de terreny que al segle XVIII encara trobem batejada com “la partida del Ràfol, eo Puerto”, demostrant així una supervivència toponímica arrossegada del temps de la conquesta: possiblement el “Ràfol d’Abinsalbo”, una gran heretat latifundista, tan extensa i variada que comprenia des d’un bosc de carrasques fins les pastures del “bovalar”, incorporant també varies cases amb horts frugals, a més d’una torre de vigilància.
Són nombroses les referències que tenim sobre els pescadors i els barquers de Silla, tant en les ordenances com en els impostos i les sancions, estant requerits fins i tot com a remers per a la galera reial San Tomé, en un viatge que feu a Niza el rei Ferran, en 1415. Durant el segle XVI apareixen descripcions del Port als amollonaments de la marjal; i també els greus conflictes existents entre els pescadors i els ramaders que pasturaven els sequiols, demostrant l’existència d’una comunitat de pescadors nombrosa i organitzada. De 1726 tenim diverses denuncies del guarda per contravindre el període de veda, a: Roque Mas, Miquel Antich, Pasqual Saragosà, Antoni Saragosà, Felip de Vicente i Antoni Martí, pescadores de Silla, todos tienen barca de su propiedad.... I a les Reials Ordenances de Carles III sobre l’ús de l’Albufera, datades el 1761, apareix residint al Port un funcionari recaptador, el qual s’encarregava de cobrar diàriament l’impost del “quint”:
A més de l’activitat pesquera allí es concentraven altres ocupacions, convertint-se també en el punt d’eixida de les barques destinades a l’extracció de sorra per a la construcció; la sega de bova per a l’artesania cadirera i la brossa per a les vaques estabulades. Però el moviment més espectacular era l’envasament de terra per reblir la marjal en la fase d’expansió de l’arrossar, originant un gran tràfec de carros i matxos d’albarda procedents dels terrers de l’horta, que encara augmentava durant la sega de l’arròs amb el transport de garbes dels “tancats”. Períodes d’esplendor que s’alternaven amb altres d’abandonament, sobretot durant les epidèmies del “mal de la rata”, el paludisme, les febres tercianes i “la picà de mosca”, malalties greus que patien els jornalers, així ho refereix Cavanilles en Las Observaciones...
El trànsit per l’interior del llac, tradicionalment a vela, va reviscolar amb les noves tecnologies. En 1849 funcionava una línia fluvial de València a Sueca, formada per dos vaixells per al transport de persones i mercaderies, els quals travessaven longitudinalment l’Albufera tres voltes cada dia. La gent els anomenava “vaporets”, un invent que mostrava una roda lateral per a impulsar l’aigua; i era prou normal que els pescadors l’abordaren a mitjan camí per recollir o deixar algun encàrrec, fins i tot adquirint productes dels “venedors de fardo” que per allí viatjaven. També hi ha constància de que circulava una barca correu, recreada magistralment per Blasco Ibàñez en la novel·la Cañas y barro.
Amb l’arribada del ferrocarril aflueix a Silla una gran quantitat d’usuaris de l’Albufera; caçadors i pescadors que abans s’havien de desplaçar de València en tartana fins l’embarcador del Saler, però ara venien en tren carregats amb el caixonet adreçant-se al Port i els sequiols del voltant, aleshores minats d’anguiles. Per Sant Martí i Santa Catalina, els dies de tirada franca, era tanta la reserva de billets, que la companyia ferroviària va haver de doblar els serveis amb horaris especials, publicant la notícia al Diario Mercantil de Valencia, el 8 de novembre de1852.
La Confraria de Pescadors, que tenia un magatzem al Port, va ser legitimada per Decret Reial de la reina Isabell II, qui l’any 1858 els atorga entitat pròpia deslligant-los de la mediació de Catarroja, situació que va afavorir la demanda de llicències i la vida quotidiana de l’embarcador. Era tanta l’activitat allí desenvolupada i l’accés de gent, que l’any 1873 l’ajuntament va encomanar un projecte que pretenia construir un canal d’enllaç entre el poble i l’Albufera: ... por la fuente llamada de la Torreta en dirección al campanario de Silla, terminando al punto llamado de "los cuatro caminos".
Per altra banda, l’increment de la zona conreada d’arròs va originar a finals del segle XIX la construcció d’una nova xarxa de reg amb “fonts” de nòria i de palangana, així com dels sequiols mares; reservant el canal central d’eixida a l’Albufera que s’encarregaria d’aportar les aigües cap a amunt. El mecanisme encarregat d’aquesta funció fou un “vapor” de caldera que funcionava amb un forn soterrani, del qual, encara s’aprecia el basament del fumeral exterior, de sis cares, que proveït d’una escala de caragol, també actuava a manera de mirador del vedat. Fou instal·lat a la part sud l’any 1894 per la comunitat de regants la Providència, i va originar nombrosos conflictes per la disparitat de criteris i les fortes despeses que s’hagueren d’afrontar.
El 1909 cometeren obres de millora a l’embarcador, que foren adjudicades al constructor Pasqual Sòria per 3.500 pessetes, completant un conjunt format per una casa d’habitatge de dues plantes i el magatzem de la trilladora, que encara es conserva intacte. L’altre element afegit era un canalet lateral que s’utilitzava per accedir per baix a “la barraca de D. Ricardo” i l’espai de treball del calafat. El sequer, tot ell pavimentat de rajola, disposava d’un embarcador particular per a la descàrrega de la collita, al qual s’accedia per baix del pont de fusta llevadís (per poder passar les veles), accionat a manilla des d’un cassetó blanc, ja desaparegut, que malgrat restar inoperant i sense els aparells mecànics originals, encara ofereix un toc especial a l’entorn. La bomba elèctrica o “motor” fou instal·lada en la dècada dels anys 20, bastint una línia trifàsica directa des del poble i vora camí, amb postes de fusta que va muntar Paco Gimeno, el tio Traca. La trilladora, l’habitatge i els camps adjacents formaven l’heretat d’un particular de València, Vicente Hernández Reynal, encara que les procurava José Mas Raga, el qual vivia allí des de 1898, quan es va casar amb Antònia Guillem Ricart, els pares d’Antònia, Elies, Vicent i Josep Mas Guillem, que portaven de sobrenom: els del Port.
També tenim una ressenya a càrrec d’un científic alemany, el doctor F. Haas, el qual va residir al port mentre investigava els petxinots del llac, un estudi publicat i traduït l’any 1930 com: Las náyades de la Albufera de Valencia. Aquest home elogia la sapiència i habilitat dels barquers de Silla, sobretot José Zaragozà, l’agüelo Rull, l’home que l’acompanyava diàriament.
Un altra faceta desconeguda és el contrabando, doncs aprofitant la poca vigilància, el llac s’utilitzava per introduir productes colonials que desembarcaven a les platges del Saler, sobretot sucre i cafè, que en compte d’anar direcció a la capital, la mercaderia viatjava als ports de Catarroja i Silla, fugint dels consumers que s’apostaven a l’entrada de la ciutat. Mes endavant, durant els anys de la postguerra, l’estraperlo va seguir el mateix sistema embarcant remitjons d’arròs blanc, fesols i moniatos que eren venuts a la carretera de la Devesa.
I finalment, no podem oblidar l’antic costum d’eixir a passejar en barca el dia de Sant Pere, quan de bon matí acudia la gent al Port carregada amb mantes, bosses i garrafes d’aigua... pujant amb tres o quatre barques que es nugaven formant un comboi humà disposat a passar el dia a la pinada o la platja, conduïdes per dos mestres de la navegació: el tio Sulema i Paco Palau, que passaren la vida treballant al llac.

Aquell costum d’anar a la mar en barca, va decaure a mesura que la gent adquiria cotxes i autonomia de desplaçament, deixant de funcionar coincidint amb el final de l’extracció d’arena, l’eliminació dels estables de les cases i l’abandó de la pesca professional. Tot açò va fer entrar el Port en un període d’oblit, agreujat per la contaminació progressiva de les aigües, estant només freqüentat pels encarregats del motor o aquells que tenien embarcació i solien anar “avall” a donar una volta, entre altres: Jacobo, Paco Baixauli, Pepito el Tarugo, Serenya, Vicent el Moreno, el Gallinero, Toni i Roberto Lahoz,Tomàs Coll, el Salero, Patalarga, José i Felip, Angelet el calafat... els assidus de tota la vida que formaven part del decorat. Tan sols funcionava la vella trilladora durant la vereda, assistida per una quadrilla de segadors vinguts de Tuejar, que va ser modernitzada pel mecànic Pepe Fuster el Touero, dissenyant una cinta transportadora de palla per estalviar feina, fins el 1964 que es va pegar foc a conseqüència d’un curtcircuit elèctric, acabant així la seua activitat.
En la dècada dels 70 es va edificar la primera nau dels piragüistes, una reivindicació del Club que va possibilitar l’expansió d’aquesta pràctica fluvial que tantes satisfaccions ha donat a l’esport local. També cal parlar, en 1993, d’un intent d’actuació integral que pretenia reviscolar la imatge solitària i degradada que mostrava, vinculant-lo operativament al conjunt del Parc Natural i assignant-li una utilitat més pedagògica. Afectava la rehabilitació integral dels habitatges i el magatzem, la neteja i urbanització de l’entorn, així com la construcció d’un centre de recepció amb un mirador i aula didàctica a manera de museu virtual on es mostraria als escolars els detalls de la fauna, la flora i l’àmbit geogràfic del Parc. Però els canvis polítics que sobrevingueren deixaren de costat aquesta iniciativa, que tampoc s’ha reprès a nivell local, només la Confraria de Pescadors va edificar dues barraques per a magatzem i seu social.

A hores d’ara està molt concorregut, mostrant un alt nivell d’ocupació i retrobant la imatge tradicional gràcies a les barques equipades amb vela llatina, un encert històric i estètic que hem d’agrair als aficionats. No obstant, l’afluència diària de vehicles estacionats dins del recinte, el poc civisme d’alguns visitants, i l’erosió de les motes del canal molt castigades per les ones de les embarcacions, estan deteriorant greument l’entorn.
Mil anys de cultura albuferenca bé mereixen l’atenció d’un lloc emblemàtic com aquest, per tant, millorem els elements deteriorats, recuperem la funcionalitat dels edificis, incrementem la vigilància i sancionem els infractors, però mantenint sempre l’aspecte original i sense caure en el parany de l’explotació turística, que acabaria desvirtuant l’encís que encara conserva.

Josep Antich